Entre les matèries d’apassionat debat durant les darreres setmanes s’hi ha colat allò dels cognoms catalans i castellans i la comptabilitat de catalanoparlants i castellanoparlants a les llistes electorals, i potser fóra hora de col·locar certes categories per raó lingüística al calaix dels anacronismes. No em sembla que Catalunya, el 2015, pugui ser explicada a partir d’una fricció entre catalanoparlants i castellanoparlants, sinó, més aviat, de ciutadans que, en la seva majoria, coneixen les dues llengües. Això és el que actualment distingeix aquest país, i parlo ara, és clar, de la coneguda com a comunitat autònoma de Catalunya.

Quan tenia edat escolar, als anys setanta, a classe als nens que parlaven castellà (exclusivament) els dèiem “els castellans”, tal com evocava Jordi Puntí a una novel·la del mateix títol. Eren els castellans tant si havien arribat de Castella com d’Andalusia, Múrcia, Extremadura o fins i tot de llocs amb una altra llengua, com Galícia. “Aquella nena és castellana”. Érem així de poc rigorosos, encara que aquella manera d’etiquetar ens recorda com n’és de poderosa i determinant la parla per identificar-nos. “La meva pàtria és la meva llengua”, va dir Fernando Pessoa, sentència que Caetano Veloso va incorporar a una cançó, ‘Lingua’. Encara que, ja se sap, una frase com aquesta queda molt respectable, il·lustrada i universal quan la diu un portuguès o un brasiler, o un francès o un txec, mentre que, si la pronuncia un català, aquest esdevé fàcilment un provincià o un fanàtic.

Bé, fa quaranta anys d’aquells nens andalusos o gallecs que als nostres ulls eren tots castellans, i Catalunya ha canviat de dalt a baix. Ha anat perdent sentit referir-nos als catalanoparlants i els castellanoparlants, com a blocs impermeables, perquè el gruix del país coneix les dues llengües, i aquí faria, per cert, una amable esmena als nois de Súmate, que de vegades sembla que facin bandera d’un retrocés lingüístic per tal de guanyar adhesions a un projecte polític. Compte amb això, no prenguéssim mal. De fet, tots som castellanoparlants com ells. O castellanoconeixedors, si més no. Tots absolutament. I molts, la majoria segons les enquestes, també catalanoparlants, o catalanoconeixedors, i aquí tenim la bona notícia respecte l’estat de les coses als anys setanta.

Catalunya ha despolititzat la llengua, i ha fet bé, i així tenim una Inés Arrimadas (Ciutadans), nascuda a Jerez de la Frontera, Cadis, que s’esforça en defensar la demolició de la immersió lingüística en un català ben bonic i eixerit. És una fita espectacular, i no és ironia. I mentre tot això passa, aquells nens castellans dels anys setanta s’allunyen cada dia, feliçment, una mica més.