En aquest país va fer fortuna en el seu dia una tesi enganyosa que defensava que el franquisme havia estat un règim polític aliè, imposat des de fora a patir d'una guerra contra Catalunya. Aquest plantejament, incorporat al relat nacional com una derivada de la cultura catalana de la Transició, se sol completar amb la idea errònia i àmpliament estesa que molt pocs catalans van participar del règim franquista, i els que s'hi van apuntar ho van fer contra la seva voluntat, com a mers col·laboradors de segona fila o amb la idea de reformar el règim des de dins. En els últims anys, marcats per l'hegemonia ideològica de la dreta en el camp del sobiranisme, aquest discurs ha evolucionat fins al punt que la Guerra Civil ha estat presentada com un episodi en què Catalunya quedà atrapada entre dues violències equiparables, ambdues –segons aquest relat- de matriu espanyola: la del feixisme i la de l'anarquisme i el comunisme. Davant d'aquest escenari, alguns patriotes de cor, assenyats i en una situació especialment complexa, s'haurien vist obligats a triar a contracor el bàndol "nacional", ja que en el fons, des del punt de vista català, entre uns i altres no hi havia gaires diferències.

La historiografia més seriosa sobre la Guerra Civil i el franquisme ha desmuntat abastament la tesi dels nostres revisionistes. De lectura imprescindible en aquest camp és Història del franquisme a Catalunya (Pagès, 2005), de Martí Marín, professor del Departament d'Història Moderna de la UAB i un dels màxims especialistes en aquest període. Marín hi desgrana les arrels i la consolidació del franquisme català, "forjat ja durant la Guerra Civil amb els que contribuïren a la victòria de les armes de Franco –combatents i membres de la cinquena columna- i completat en la immediata postguerra amb tots els que ajudaren a posar dempeus l'edifici de l'administració franquista i les seves institucions". Desenes de milers de persones –alcaldes, regidors, diputats provincials, delegats de serveis polítics i sindicals- que no havien vingut "de fora" ni havien actuat "per força". Una altra lectura fonamental en aquest àmbit és Els catalans de Franco (Plaza y Janés, 1998) d'Ignasi Riera, que inclou la biografia de 141 catalans –polítics, empresaris, periodistes i religiosos- que van desenvolupar la seva activitat política durant el Franquisme. A les seves pàgines es constata que a Catalunya el règim no només va nodrir-se de falangistes locals, carlistes i algun monàrquic despistat, sinó en gran mesura també d'homes de la Lliga, el partit històric de la dreta catalana.

Repassant aquestes biografies, el lector descobrirà un seguit de cognoms catalaníssims que van decantar-se pels facciosos des del minut zero o fins i tot abans de començar el partit, començant pel propi Francesc Cambó, líder historic de la Lliga, i acabant per una llarga llista d'addictes al règim més o menys exaltats. Per exemple, l'advocat i polític lleidatà Eduard Aunós, secretari personal de Cambó, que fou ministre de dues dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco). O Josep Maria de Porcioles, natural de la localitat selvatana d'Amer, alcalde franquista de Barcelona de 1953 a 1973 i també president de la Diputació de Lleida, director general de registres i notaris o procurador en corts, entre d'altres càrrecs. Un altre cas remarcable és el de Ferran (o Fernando) Valls i Taberner, membre de la Lliga des de 1907 que en esclatar la guerra es passà al bàndol franquista i encabat fou nomenat catedràtic d'història de la Universitat de Barcelona. Ell és l'autor de l'article “La falsa ruta”, publicat a La Vanguardia Española el 15 de febrer de 1939 i que resumeix l'ideari de molts homes de la Lliga transformats en nous adictes al règim: "el catalanismo es hoy un cadáver. Para el bien de Cataluña y de España entera no lo podemos de ningún modo dejar insepulto". Un altre cas ressenyable és el del polític i advocat vigatà Ramon d'Abadal i Calderó, fundador de la Lliga, diputat i senador de la dreta catalana i director del comitè d'acció política del partit de Cambó des del 1917 al 1936. Seu és aquest escrit d'adhesió als militants sublevats de 22 d'octubre de 1936, firmat per desenes de correligionaris: "Como catalanes, afirmamos que nuestra tierra quiere seguir unida a los otros pueblos de España por el amor fraternal y por el sentimiento de la comunidad de destino (...) saludamos a nuestros hermanos que, a millares, luchan en las filas de ejército libertador". I així podríem seguir.  

No és cert, doncs, que el franquisme a Catalunya fos cosa de quatre gats. Mentre la tolerància de la burgesia –i també, diguem-ho tot, d'alguns sectors populars- respecte l'ascens del feixisme ha estat ben estudiada a Itàlia i Alemanya, continuen havent-hi molts clarobscurs en el cas català. Una foscor encara més espessa com a conseqüència del relat que ha presentat el franquisme com un mal espanyol i ha permès a la burgesia nostrada fugir d'estudi sobre les seves fílies amb el règim. Mentrestant, la història segueix sagnant. Vegem-ne una cara i una creu d’avui mateix, 15 d'octubre. Avui es compleixen 73 anys de l'assassinat del president Companys. La gent d'ERC, amb el diputat Joan Tardà al capdavant, se n'ha hagut d'anar fins a Buenos Aires a presentar una querella contra l'Estat per crims contra la humanitat. També avui es compleixen 36 anys de la llei d’Amnistia de 1977. Una llei que equipara víctimes i botxins, que suposà la institucionalització de l’oblit en l’ordenament jurídic i que el govern espanyol es nega a derogar malgrat les demandes en aquest sentit realitzades fins i tot per les Nacions Unides. Així, mentre les víctimes del bàndol republicà no han estat restituïdes, es revesteix de normalitat la macrobeatificació de 500 “màrtirs” catòlics de la Guerra Civil a Tarragona. Un acte que, com manen els cànons, va comptar amb la presència del president de la Generalitat i la plana major del govern de CiU.