D'aquí a unes setmanes es compliran deu anys de la mort de Convergència. Els casos de corrupció, la confessió de Jordi Pujol i l'impacte del procés van portar Artur Mas a tancar la paradeta del partit fundat l'any 1974 a Montserrat. A partir d'aquell moment, el gen convergent va anar canviant de pell: primer es va fundar el PDECat, després va aparèixer Junts, Carles Puigdemont va impulsar la Crida Nacional per la República, Marta Pascal va posar en marxa el Partit Nacionalista de Catalunya i, finalment, les sigles hegemòniques de l'espai van acabar convergint en Junts. Hi ha un assaig de reconciliació que, camí de les municipals, s'anirà fent cada vegada més evident.
El fons documental de Convergència va acabar recaient en David Bonvehí, últim president del PDECat, i aquest dilluns s'ha entregat a l'Arxiu Nacional de Catalunya , a Sant Cugat del Vallès. En l'acte hi ha participat Jordi Pujol, acompanyat pel seu fill Oriol, que és un dels artífexs que s'hagi conservat bona part del material. L'ha vist en persona el president Salvador Illa, que ha verbalitzat un reconeixement cap a Convergència i cap al seu fundador que, fa unes dècades, hauria estat impensable. Josep Rull ha pronunciat una de les frases clau: "Els convergents existim". El partit ja no, perquè ells mateixos se'l van carregar, però -ha vingut a dir- se'n manté l'essència, una manera de ser i de fer.
En el fons, els convergents mai han deixat d'existir, perquè Convergència no ha mort mai. Altra cosa és que hagin optat per un discurs diferent -abraçar la independència amb rotunditat va fer que s'eixamplçes la base, però també va espantar els electors més moderats, aquells que es defineixen com a orfes i que en teoria no saben a qui votar-, o que tinguin una manera de funcionar interna que casa poc amb la golden era de Pujol. Miquel Roca no es va haver de sotmetre a cap procés de primàries per ser candidat a Barcelona, i a l'expresident no se li hauria acudit mai fer una consulta a la militància per pactar amb Felipe González o per validar l'aliança amb José María Aznar.
Hi va haver un moment, això sí, que els qui ara es reivindiquen com a convergents tenien moltes ganes de treure's del damunt aquesta etiqueta. Qui es referia a Junts com un partit postconvergent o neoconvergent, s'arriscava a rebre més d'una crítica. L'herència era un carpeta tòxica, Pujol era pràcticament un proscrit i els perfils independents que es van acostar al projecte -Laura Borràs, Joan Canadell, Jaume Alonso-Cuevillas, Francesc de Dalmases, Aurora Madaula- treien pit de no haver militat mai a Convergència. Borràs, el 2021, va deixar clar que mai havia votat Pujol. Ara que la justícia espanyola l'ha perseguit en excés, fer-se fotos amb ell no penalitza. Fins i tot suma punts.
Que els convergents existeixen es demostra cada vegada que Jordi Turull ha estat escollit secretari general cada vegada que s'ha sotmès a votació entre la militància, i s'ha tornat a evidenciar amb la tria del candidat a Barcelona, Jordi Martí, que considera un error haver-se carregat les sigles fa una dècada i s'emmiralla en Xavier Trias. L'última campanya de l'exalcalde, per cert, va ser una oda al passat, però ja sota les sigles de Junts. Els convergents existeixen, deia Rull, encara que Convergència encara no estigui viva. Per això tothom es vol apuntar a l'homenatge que la JNC li està preparant a Pujol a Planoles aquest cap de setmana: les essències ja no resten.