Les organitzacions empresarials, cíviques o públiques en fer-se grans s’obliguen a estructurar-se de forma més complexa i solen afegir nivells de control, direcció o supervisió. Aquesta necessitat fa que creixi la burocràcia que permet una certa rutina i fiabilitat en l’execució dels procediments i objectius. En general, però, aquesta lògica necessitat esdevé, massa cops, abusiva i ineficient, i s’oposa, en maneres de fer, a les noves tendències desitjades de treballs transversals en equips acotats en el temps i amb composició de format molt pla, lluny de les piràmides amb llargs escalafons de comandaments. La burocràcia excessiva acaba expulsant la gent capaç i innovadora, frena la presa de decisions i, per tant, premia els treballadors anodins i acaba essent un obstacle per l’eficiència, sigui d’una administració pública, una entitat o una empresa.

Tant és cert això com el que afirma Gabriela Lotta, professora i investigadora en Administració Pública i Govern de la Fundação Getulio Vargas (FGV, Brasil) en l’article Burocràcia i democràcia: atac i protecció de l'estat en contextos de retrocés democràtic publicat al portal Apolitical. Diu que estem en un moment de processos de retrocés democràtic i emergència de nous líders autoritaris. I que aquests, a diferència d’etapes anteriors, no es basen en cops militars o revolucions sinó en la proposta de desmantellament d’aquells àmbits dels aparells de l’estat que asseguren els sistemes de pesos i contrapesos en una democràcia. Es fan seus segments sencers dels aparells de l’estat, normalment els més coercitius, mentre combaten els qui no controlen en nom de la lluita antiburocràtica. Els autoritaris han de guanyar-se la lleialtat o silenciar als buròcrates que poden resistir i treure a la llum les il·legalitats i el mal ús de les lleis i els procediments. Així que una burocràcia ben greixada, transparent i que rendeixi comptes al ciutadà i usuari és un requisit per a la democràcia, ja que la democràcia necessita continuïtat, estabilitat, neutralitat i igualtat davant la llei.

Vagi per davant aquest pròleg dual sobre la burocràcia, per tal que els apunts que venen al darrere es contextualitzin adequadament. I són pinzellades, extretes d’aquí i d’allà, d’aspectes de les administracions que grinyolen amb la voluntat d’incrementar l’autoexigència. Perquè si és veritat que sense una burocràcia sòlida i resistent a les temptacions clientelars dels poders econòmics i polítics no tindrem una democràcia de qualitat, també és cert allò contrari. Amb una burocràcia excessiva, ineficient, antimeritocràtica, sindicalitzada, prepotent davant l’usuari, estem enviant un missatge a la ciutadania per tal que compri els discursos populistes: fora la burocràcia, excepte aquella que paradoxalment encara garanteixi molt més la piràmide dels poders autoritaris.

Fem un incomplet repàs. Per què no hi ha control sobre el comportament laboral dels funcionaris? Perquè qui és responsable va a treballar, fins i tot quan no es troba gaire bé i al final de mes cobra igual o no rep cap reconeixement, davant d’aquells que agafen baixes continuades, que es donen d’alta quan arriben les vacances (en ensenyament, per exemple) i tornen a la baixa quan reprèn el curs?

Perquè quan s’han d’abordar noves obligacions en els concursos públics per exigències socials (sostenibilitat, gènere, inclusivitat...) se soluciona donant punts a dojo en comptes de posar aquestes exigències com a condició prèvia obligatòria i així, no acabar deformant la finalitat del concurs, sigui la qualitat i innovació per una obra, un projecte cultural o empresarial?

Com és que tot i que la digitalització ha propiciat grans avenços en la transparència entre ciutadania i administració, en alguns àmbits s’aixeca com una nova barrera entre administrador i administrat? Per què alguns àmbits de les administracions han erradicat la presencialitat que expulsa a les tenebres a bona part de la població que per edat o cultura no està digitalitzada?

Com és que tenint al si de l’administració gent prou preparada s’acaba recorrent a externalitzacions abusives per a solucionar qualsevol repte que necessiti rapidesa? No serà que la burocratització negativa d’àmbits que haurien de tenir un model de funcionament flexible i dinàmic, impedeix l’eficiència? No serà que l’obsessió sindical a l’homogeneïtzació de les condicions laborals està matant les capacitats de sectors que s’haurien d’assemblar més en funcionament a una empresa privada que a una oficina de registre?

Què està passant amb l’actual ingrés massiu de nous funcionaris a partir de situacions enquistades d’interinitat que mereixin una solució, però que estan comportant aberracions com que gent clarament no qualificada arribarà a fixar plaça, o que gent que tenia una plaça a mitja jornada o repartida entre centres se li adjudicarà jornada sencera en un centre encara que no hi hagi feina, per posar dos casos coneguts?

Com és que en ple segle XXI, on fins i tot la medicina tendeix a ser personalitzada, hi hagi tantes resistències a fugir de les instruccions estàndards per a tothom que no corresponen a realitats variades en el territori o en les persones? I com és que quan s’intenten fer proves pilot que convindria que fossin habituals, es trobin amb el bloqueig sistemàtic de partits o del mateix funcionariat?

Per què augmenta la càrrega burocràtica de molts professionals públics, per exemple de salut o ensenyament, afavorint una mala atenció personalitzada? Per què després de tants anys de predicar la finestreta única, continua la impermeabilitat entre administracions a l’hora de traspassar informacions, fent que sigui el ciutadà que hagi de recórrer una oficina i una altra, o bé un portal informàtic i un altre? Com és que, amb honroses excepcions, els sistemes de control de la qualitat de les administracions no funcionen i es limiten a validacions de paperassa burocràtica? Qui inspeccionarà els inspectors?

Segur que em deixo moltes coses, però no voldria acabar sense un esment a la responsabilitat de la ciutadania usuària dels serveis públics. Ens trobem amb uns usuaris que alhora són inconscients de tots els seus drets, però també de tots els seus deures. La paradoxa de l’estat del benestar és que ha generat per part de les noves generacions, un individualisme exigent unilateral a les administracions, però cap consciència sobre obligacions pròpies. I a això s’hi afegeix la incomprensió de les normes de funcionament del sector públic per part de les successives incorporacions de nova ciutadania, on els aspectes socioculturals són determinants per tal que els elements de sociabilitat i civilitat aplanin el terreny als processos educatius o sanitaris. La burocràcia adequada és una garantia de la democràcia. Una burocràcia descontrolada en pot ser la seva tomba.