En aquells anys que la hipòtesi d’una independència a curt termini va ser versemblant, els partits, lobbies, mitjans i opinadors catalans lleials a Espanya s’hi van esmerçar molt a pregonar allò que en deien “els costos de la independència”. Sortida de la UE i de l’euro, fuga de capitals, recessió, atur massiu, pobresa, aïllament internacional, un Ulster intern… Les set plagues d’Egipte. Un relat fàcilment caricaturitzable per exagerat –el Polònia en va fer alguns gags memorables–, i per tant d’una eficàcia dubtosa. De fet, no va impedir unes quantes majories absolutes consecutives per a l’independentisme. Al cap del carrer, però, allò que va avortar el projecte de nou estat no va ser la por d’unes hipotètiques conseqüències econòmiques futures, sinó la violència de l’estat (la real i l’amenaçada), la repressió, i la poca consistència de la cúpula dirigent independentista davant d’aquests entrebancs.

Hi ha, per tant, un punt de justícia poètica en el fet que el servei ferroviari a Catalunya hagi col·lapsat coincidint amb un govern socialista a la Generalitat. Salvador Illa s’està trobant amb els costos de la dependència, que, a diferència dels de la independència, no són teòrics i hipotètics, sinó reals i presents: unes infraestructures obsoletes que frenen la competitivitat; uns serveis públics estressadíssims per la manca de recursos; un retrocés lingüístic galopant; una manca de presència directa a Europa que impedeix defensar com toca els sectors més afectats per les polítiques de la UE, com ara pagesos i pescadors; una economia drenada per una quantitat anual equivalent al 10% del PIB; i un govern obligat a endeutar-se perquè una part dels impostos que paguen els ciutadans del seu propi país ni els ensuma (i els que li arriben, ho fan amb dos anys de retard).

Ho escrivíem la setmana passada: les causes objectives que van provocar l’anhel d’independència romanen intactes o han empitjorat. Que les hagin de patir i resoldre des del govern els partidaris de la dependència introdueix un factor d’equilibri que feia anys que no es donava. Hem tingut, durant quinze anys, uns governs que s’havien de fer responsables d’una situació estructural (la dependència) que no desitjaven i que combatien. Ara, en canvi, tenim un partit al govern que se sent còmode amb la dependència –va arribar a manifestar-se amb Vox i a votar la suspensió de l’autogovern per mantenir-la– i a qui, per tant, se li poden demanar responsabilitats d’una manera més legítima i directa sobre el present. La càrrega de la prova s’ha invertit, i, de moment, a Salvador Illa i el PSC els està costant molt convèncer-nos de les bondats de la dependència. No van ni els trens.