L’amenaça de Trump de fer-se amb Groenlàndia “de grat o per força” és la culminació (per ara) del seu menyspreu cap a Europa. Un menyspreu que, argumentalment, emula i legitima el de Putin, en apel·lar a raons “de seguretat” per procedir a la violació de la sobirania territorial d’un altre Estat (en aquest cas, per a més inri, un Estat aliat, membre de l’OTAN). És el retorn al primitiu “dret de conquesta”, amb la conculcació de les normes més elementals del dret internacional, teixides i acceptades per la immensa majoria de països d’ençà de la derrota del nazisme. Una seva característica bàsica és que amalgama política i interessos privats de manera desinhibida, fins i tot exhibicionista, amb una impudícia desbordada.

No és que no hi hagi precedents (recordem bé la guerra de l’Iraq, per exemple), però han estat casos emparats sempre en alguna raó, certa o falsa, que li donava caràcter excepcional, és a dir, que no pretenia erigir-se en conducta alternativa i continuada, substitutòria de les normes consensuades. Trump, en canvi, no s’està de perorar urbi et orbi que els únics límits del seu poder són “la seva pròpia moralitat” i “la seva ment” (!), mentre afirma, sense el més mínim enfarfec, que “no se sent condicionat pel dret internacional”. Això li ha permès, en el passat recent, abonar el genocidi palestí i plantejar ara la “reconstrucció” de Gaza en termes d’un colossal negoci immobiliari i turístic per a ell i els seus amics. I li ha permès l’“extracció” de Maduro al vol, de Caracas a Nova York, mentre investia com a masovers de l’imperi els “chavistas” que s’han prestat al negoci i que li garanteixen l’ordre intern, mentre ell organitza la veritable “extracció”, la del seu anhelat "oil", tema únic del discurs que ens va etzibar per explicar el fet, sense un sol esment a la “democràcia” ni a cap mena d’“eleccions”. Coses equivalents semblen estar-se empescant per a Cuba, el Panamà, etc.

Sabem que el curs de la història no és només obra “dels grans noms”, benèfics o malèfics, que l’encapçalen, sinó que es deu sobretot a les raons econòmiques i socials que belluguen al fons. L’economista francès Arnaud Orain, en un llibre recent seu, on estudia la naturalesa cíclica del capitalisme, afirma: “Hem entrat en un dels reajustaments periòdics del capitalisme, amb el pas d’un període de lliure comerç a un de ‘comerç armat’ característics dels períodes mercantilistes” o del “capitalisme de la finitud”, de l’espant de quedar curts per la manca d’uns o altres recursos estratègics (les terres rares en són un exemple ben actual). Estaríem en una estrebada estructural que tiba virulentament, enllà del paradigma de la globalització neoliberal vigent les darreres dècades, cap al vell paradigma del proteccionisme aranzelari, de l’acaparament de recursos, de l’expansionisme imperial, de la guerra... És a partir d’aquesta inflexió del capitalisme que es fa explicable el “retorn dels demiürgs, que reinventen la realitat i pretenen donar-li forma segons els seus desitjos”, en paraules de Giuliano da Empoli, al seu darrer llibre L’hora dels depredadors. També diu: “El caos ja no és l’arma dels rebels, sinó la marca dels dominants”, dels poderosos, dels oligarques econòmics i tecnològics globals.

Thomas Piketty n’ha dit “nacional-capitalisme autoritari”. Una lògica cega a què cal oposar les cotes morals i polítiques assolides per la humanitat fins avui i que, a Europa, és on han arribat més lluny. En aquesta Europa que s’ha anat teixint discretament, per evitar els anticossos, sense pressa i sense pausa, des de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), l’any 1951, fins a l’actual Unió Europea dels vint-i-set. Una Europa construïda en nom i en defensa de la pau, després de l’hecatombe sense precedents de les dues guerres mundials que s’hi havien desencadenat i en contra dels dos monstres engendrats, responsables de l’Holocaust i del Gulag. Una Europa basada en la democràcia, un règim de contrapesos que limiten l’abús del poder polític i que garanteix la llibertat d’expressió i d’associació, on els governs els posen i els treuen les urnes, obertes a tota la ciutadania sense excepció.

Més encara: l’Europa pionera de l’Estat social (o del benestar), basat en una fiscalitat que tendeix a la redistribució de la riquesa, a garantir la sanitat i l’educació per a tothom i a guanyar progressivament una igualtat més elevada. No sempre amb prou eficiència, certament. I, de vegades, amb gravíssims errors i fracassos, com l’"austericidi" de la crisi del 2008-10, corregit a la crisi de la COVID, amb la resposta mancomunada que es va bastir, o la sagnant crisi de l’habitatge, que atempta avui contra la cohesió ciutadana més elemental i a la qual cal donar també una resposta mancomunada i urgent. Una Europa sempre a la recerca de noves cotes d’equitat i de dignitat humana i, doncs, d’autèntica llibertat. Europa és una fortalesa moral i política, el gran impediment que desitjarien abatre els depredadors que volen convertir el món en la seva selva particular.

La humanitat no pot lliurar el present i el futur als populismes de la confusió, als autoritarismes rampants, disposats a “posar ordre”, que cavalquen sobre els problemes irresolts, amb l’esquer de solucions màgiques, òbviament falses, però que fan forat en les angoixes de la gent, en la necessitat que tothom té de veure un horitzó. Assagen l’increment de la temperatura antipolítica que els ha de permetre acabar, no ja amb l’Estat social, sinó amb la mateixa democràcia. Per vendre refrescos massivament a la sala de cine, no cal idear i implementar complexes i cares estratègies de màrqueting: només cal apujar la temperatura de la sala perquè a tothom li vingui sobtadament la set i la necessitat urgent de sadollar-se. La compra massiva de refrescos és aleshores un efecte assegurat. Ho explica Giuliano Da Empoli, al seu darrer llibre L'hora dels depredadors.

Europa ha d’afanyar-se a donar respostes efectives i saludables als mals que pateix la seva ciutadania, sense entretenir-s’hi més, abans que la temperatura es faci irrespirable i la gent se’n vagi darrere dels venedors de refrescos, que prometen miracles i abdueixin les ànimes crèdules. Abans que la ideologia dels grans depredadors ho empudegui tot i més gent del compte, en paraules de Da Empoli, deixi de “considerar les regles com una garantia de la seva llibertat i les comenci a percebre com una estafa gegantina, per no dir un complot de les elits, destinat a aprimar-lo”. Està passant i no podem badar.

La Unió Europea és encara insuficient i és massa lenta. Posar d’acord vint-i-set Estats no és cosa fàcil. Cal quadrar una Europa asimètrica, a la carta, amb diversos nivells d’integració i amb un vèrtex que assoleixi una integració pràcticament federal i que, en conseqüència, pugui actuar amb l’audàcia i la rapidesa que calen. Entretant, però, no engreixem la denigració europea dels depredadors, la imatge interessada d’una Europa en decadència. Raimon Obiols, en un article recent, titulat “Europa o barbàrie”, deia que ens cal “l’Europa dels avenços concrets i consistents, difícils de revertir. Sovint el seu ritme pausat impacienta, però alhora dona una seguretat que no tenen les estratègies de ruleta russa avui imperants a Moscou i a Washington”. En qualsevol cas, diu, “Europa continua sent molta Europa”, pel seu pes econòmic i demogràfic i, especialment, per la qual cosa representa en el món: el més potent i avançat baluard de la humanitat contra la barbàrie.