El més important davant d’una crisi és blindar-se de cara al futur, de cara a noves crisis. Sembla de lògica, si t’enxampes els dits, la propera vegada gairebé tindràs interioritzat el recorregut de la porta al tancar-se. Tret que el cop sigui tan sobtat que t’hi tornis a deixar els dits. La lliçó ens la donen els bancs, els ministres d’economia de l’Ecofin miren de garantir prou fons perquè no torni a passar. Busquen un pacte que blindi la banca davant noves crisis. De fet no sé perquè pateixen, si sempre els hem d’acabar salvant els fons i les indemnitzacions incloses. Això del blindatge ja ho té la banca, i sinó ja veuen com es reuneix el BCE a Barcelona, amb un desplegament digne d’esdeveniment olímpic. Però aquí deu ser per qüestions de seguretat que no es volen enxampar els dits.

Les multinacionals espanyoles a l’Amèrica Llatina sí que se les van enxampant, Red Elèctrica a Bolivia, ha succeït en la cursa el Repsol argentí de les expropiacions. Amb tot el president de Repsol, Antoni Brufau que ja té els dits marcats ha rebut garanties d’Evo Morales que a Bolivia no els expropiaran. I què m’en dieu d’Urdangarin, i el seu soci que miren de lliurar-se de la presó, mirant que la fiscalia, accepti un pacte per anar retornant l’ensaimada. En aquest cas no és tant enxampar-se’ls, com untar-se’ls, els dits.

I a França qui té els dits a punt és Sarkozy, amb la primera volta i les enquestes en contra. Les últimes hores són crucials abans de l’últim dictat de les urnes que llencen escapat a Françoise Hollande. I de fet Sarkozy va voler aprofitar la simbòlica jornada de l’1 de Maig desafiant l’esquerra i els sindicats. Els va instar a deposar la bandera roja i a servir França. Això a Trocadero a París, que celebra la victòria de les tropes absolutistes de Lluís XVIII sobre els liberals espanyols el 1823. En discussió de retruc la sortida de la crisi arreu d’Europa, i si amb la recepta de les retallades hi ha manera que no ens tornem a enxampar els dits.