24 d’octubre de 2011
Hi ha dos partits populars? Si diuen que el PSC, per exemple, té dues ànimes, també en té dues el PP? És possible. Hi hauria un Partit Popular d’actitud general democràtica, conservador però obert i més o menys tolerant amb els discrepants. N’hi hauria un altre de molt més radical. Reaccionari. Intolerant també amb els seus detractors i demòcrata només d’aparença. Un PP que s’alimentaria dels sectors de la ultradreta espanyola, que no tenen una altra referència parlamentària vàlida, i que alhora es justificaria també per la presència d’aquests votants i la possibilitat que es decantin per opcions d’extrema dreta declarada. Els més desconfiats afirmen, però, que es tracta de dues cares, sí, però també de la mateixa moneda. És possible.

Sigui com sigui, amb el final de la violència que ha decretat ETA han tornat a fer-se visibles. El PP més centrat hauria quedat representat pel seu president nacional. Mariano Rajoy ha reconegut el gest de l’organització terrorista i ha entès que s’ha obert una nova etapa. Ho ha fet, això sí, amb moltíssima prudència i apel·lant al necessari reconeixement de les víctimes del terror. Aquest reconeixement no deixa de ser un eufemisme. Les víctimes d’ETA han estat reconegudes per les institucions de l’Estat i per tots els demòcrates. Una altra cosa és que ara no puguin o no vulguin entendre que hauran de fer un gran sacrifici més: passar pàgina a la història. Sense oblidar, potser sense perdonar –no tenen per què fer-ho-, però entenent que no hi haurà només la derrota dels assassins i la venjança de les seves víctimes. Que hi haurà gestos i concessions necessaris per arribar a una pau real.

El PP més descarnat hauria quedat representat per la premsa reaccionària de Madrid. Aquests senyors, senzillament, neguen validesa a la decisió etarra i continuen actuant com si no hagués passat res. Atien l’odi perquè no saben viure sense ell. Perquè els justifica. Demanen la rendició, la dissolució, el lliurament de les armes i la destrucció d’ETA i el seu entorn polític i social sense cap altra consideració. I és cert que tenen al costat la majoria de les víctimes de l’organització terrorista i una part indeterminada dels sectors més influents de les forces de seguretat de l’Estat i de l’exèrcit. El problema –el gran problema per al sistema democràtic espanyol-és que mai se sap on comença i on acaba aquesta intransigència. Perquè pot anar més enllà d’ETA i els seus cercles d’influència i pot acabar incorporant tota la discrepància. La política, que representa el PSOE, i la nacional, on hi ha tot el basquisme i tot el catalanisme polítics. Aquest PP fa por.

Si hi ha els dos PP, caldrà esperar la victòria electoral de Mariano Rajoy per veure quin dels dos controla el partit realment. Qui mana. Si mana encara el fantasma actiu de José María Aznar o el prudent passiu del mateix Rajoy. La tolerància conservadora o la intransigència reaccionària.