«Els espanyols»

«La consulta d'algunes dades demoscòpiques permet constatar l'àmplia varietat d'espanyols que podem trobar-nos arreu de l'Estat»

26 de novembre de 2013
Sovint hi ha qui es refereix a "els espanyols" de forma genèrica com a responsables d'una o altra cosa, per atribuir-los alguna característica concreta o per a culpabilitzar-los d'algun greuge contra Catalunya. Són habituals expressions com ara “els espanyols mai no acceptaran la independència” o bé “els espanyols estan en contra del dret a decidir”. Cal anar, però, una mica amb compte d’atribuir res a “els espanyols” en tercera persona del plural. Bàsicament per dues raons: 1) per que a la pràctica qui fa efectiu el veto al dret a decidir o a la independència no són “els espanyols” en genèric sinó l'Estat i el Govern espanyols i 2) perquè que “els espanyols” no són un corpus homogeni format per autòmats que prenen les decisions a l'uníson i pensen el mateix sempre i a tot hora.

La consulta d'algunes dades demoscòpiques permet constatar l'àmplia varietat d'espanyols que podem trobar-nos arreu de l'Estat. Per exemple: hi ha espanyols republicans (un 37% del total segons dades de Metroscopia de desembre de 2012) i espanyols monàrquics (encara són majoria, un 53%). Si consultem el Baròmetre del CIS de l'abril de 2013, veurem que els espanyols s'autoubiquen ideològicament de forma molt variada: un 13% (la majoria) s'autodefineixen com a socialistes, un 12,7% diuen que són liberals, un 10,8 s'autodefineixen com a conservadors, un 8,6% diuen ser “progressistes” i un 5% s'autoubiquen en la democràcia cristiana. En percentatges menors també trobem ecologistes o fins i tot comunistes. També hi ha diferències a nivell religiós. Una majoria important d'espanyols es defineixen com a catòlics (el 70,4% segons el darrer Baròmetre del CIS). Però també hi ha un 15,9% de no creients i un 10,1% d'ateus.

Pel que fa a la identitat, i encara que pugui sorprendre, segons el Baròmetre del CIS només un 16,6% dels ciutadans de l'Estat se senten purament espanyols. La gran majoria diuen tenir el sentiment de pertinença repartit entre Espanya i la comunitat autònoma de la que formen part (54,1%). Tampoc és veritat que els espanyols sentin odi contra Catalunya: segons un estudi de Metroscopia d'octubre de 2012, només un 25% afirmen sentir “desafecció” contra els catalans. Això sí: pel que fa al model territorial hi ha molta més unanimitat, per bé que també hi ha diferències. La majoria dels espanyols és partidari de l’statu quo actual (34%). I si s’ha de tocar alguna cosa, prefereixen models encara més centralistes: a un 21,8% els agradaria un estat sense comunitats autònomes i aun 12% un model on les autonomies tinguin menys competències. Són minoria els partidaris d'un estat on les autonomies tinguin més poder (12,2%) o de permetre la independència (9%). Tanmateix, un sondeig de Metroscopia publicat pel diari El País el 16 de setembre de 2012 afirmava que vuit de cada deu espanyols estaria d’acord amb la independència si aquesta fos votada per una gran majoria de catalans i hi hagués acord amb el Govern espanyol. Podríem concloure, doncs, que malgrat les preferències centralistes de la majoria, el problema és l’Estat espanyol més que no pas els ciutadans que en formen part.
 
És probable que la societat espanyola sigui menys plural ideològicament que la catalana, i sembla clar que una majoria substancial dels seus ciutadans són partidaris de models centralitzadors. Tanmateix, cal anar amb compte i no generalitzar, perquè correm el risc d'acabar demonitzant una comunitat només pel que pensin els seus líders més rellevants o un gruix important dels seus membres. De Josep Pla se'n recorda una frase que sovint repeteixen aquells que parlen d’“els espanyols” en genèric: “No hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres”. Tanmateix, atenent-nos a les dades i mirant la història amb certa perspectiva, faríem bé de posar en quarantena l'axioma. Sobretot si tenim en compte la facilitat amb la que històricament s'han posat d'acord CiU i el PP per pactar tota mena de lleis, tan a Catalunya com a Madrid. I si al final fos a l’inrevés? I si no hi ha res que s’assemblés més a un català de dretes que un espanyol de dretes? Que li preguntin al propi Pla, que d’espanyols de dretes en va conèixer uns quants. Sense anar més lluny, els qui van acompanyar-lo en el seu retorn a Barcelona el gener de 1939.