Tenim una sensació d'atzucac polític, d'empat infinit entre blocs de dreta i esquerra a Espanya, sucursalistes i sobiranistes a Catalunya i confrontadors i negociadors al si de l'independentisme. La pervivència de marcs conceptuals que s'han implantat gràcies a la redundància dels discursos polítics i mediàtics crec que no ajuda a desencallar aquest cul-de-sac. Cal desmuntar la veracitat de molts d'aquests marcs.

Hem sentit reiteradament que els catalans no hem d'arranjar Espanya, que si la dreta postfranquista és majoritària a l'estat el problema no va amb nosaltres, obviant que, mentre no tinguem la independència, som el 16,4% de la població de l'Estat a què afecten més que a ningú les polítiques que es decideixin a Madrid. Que poden ser, alguns cops bones, dolentes o molt dolentes. No hem d'arranjar els espanyols diuen prohoms dels Països Catalans, dels de "Venim del Nord, venim del sud", en una mostra d'insolidaritat total. Al País Valencià i les Illes, sotmeses ja a governs autònoms postfranquistes i antinacionals, no els és igual que a sobre els en caigui un altre a Madrid. A part dels sentiments de pertinença complexos que puguin tenir els ciutadans dels nostres tres països, està clar que representem el 30% de la població amb DNI espanyol i som els més maltractats.

Un altre mantra del sector que segons el president Mas es podria qualificar d'intransigent, és que cal anar repetint eleccions fins que l'espai autoproclamat avantguarda de la independència superi, ni que sigui per un diputat, al dels traïdors republicans, perquè llavors sí que es generarà un moviment imparable cap a aixecar la suspensió de la DUI. Aquest mantra, de moment, ajuda a enfonsar els republicans, però no aporta res als abanderats de la confrontació màgica -un grup dels quals ha quedat fora del Congrés-, que ni tan sols han estat capaços d'arreplegar el desgast del competidor, ni de mobilitzar el carrer seriosament, atribuint sempre la culpa als altres.

L'altre marc paralitzant és el de la unitat. Em pregunto per què els periodistes insisteixen tant en la manca d'unitat de l'independentisme i no en la manca d'unitat de l'espanyolisme, de les dretes o de les esquerres. On arreu hi ha diversitat, volen situar un marc de partit únic a l'independentisme amb hegemonia del centredreta habitual que s'ha transmutat parcialment en independentista fa només 8 anys. La unitat tàctica en alguns moments puntuals com l'actual pot tenir sentit, però algú s'imagina una unitat estratègica entre tots els partits que es consideren d'esquerres o socialistes? Precisament són diferents partits perquè no concorden en els camins per arribar a la justícia social.

Un altre error de discurs és haver apostat tota la força en l'acumulació de vots. Els partits del règim bàsicament necessiten vots per triomfar, perquè el poder fort ja el tenen en els aparells de l'estat i en les institucions d'articulació social. I encara aquí, el biaix d'aquests poder tomba descaradament a l'extrema dreta en detriment del PSOE. Així que, des de forces que pretenen la ruptura del règim i el qüestionament de l'estat com es pot refiar-ho tot al vot? Cal també acumulació de poder ni que sigui soft. A Catalunya, en bona part, la no implementació de l'1-O es degué a la manca de penetració suficient en les estructures, tant públiques com privades. El poder també és la capacitat de guanyar embats secundaris amb les mobilitzacions persistents. S'ha de ser més, però no només en vot. Més i més forts, vol dir poder.

Una altra fal·làcia: els bascos sí que en saben. Euskalerria té una immensa majoria afiliada a sindicats nacionals. Hi ha un sol partit obertament independentista, EH-Bildu, que no rep cap erosió per aquesta banda i que competeix amb el PNB només per la utilitat pràctica. EH-Bildu està superant una digestió difícil d'una derrota politicomilitar que li va suposar moments electoralment molt baixos, no fa tants anys. I el País Basc té un nivell migratori bastant baix comparat amb el nostre i ja té la Caixa plena amb el Concert. Per posar només algunes diferències.

A les tertúlies i entre els promotors de noves opcions populistes se sent: la responsabilitat de l'atzucac és dels partits, sense determinar qui té més responsabilitat o quina responsabilitat té cadascú. Obviant, la responsabilitat de la societat civil organitzada, o la dels mateixos analistes que amb notables excepcions no contribueixen a contextualitzar, per exemple, l'important obstacle que és l'estat espanyol unitarista i castellanòfil.

L'altra cançoneta: som el 52%; però per a segons què. Per a segons què els republicans són traïdors i exclosos i els de la CUP, d'extrema esquerra irresponsable. O sigui, que la cosa ja quedaria en un 20% i encara dividit entre l'ànima pragmàtica i la insurreccional.

Una altra: la responsabilitat de què passa és només de les direccions polítiques. Especialment, la d'Esquerra, de la que un reconegut cantant fa mesos que demana la dimissió pels resultats. Però no de les altres direccions dels partits i entitats de la confrontació màgica que no han aconseguit res de res. Quan hauríem de reconèixer que totes les direccions, amb més o menys encert, amb més o menys participació en les decisions, responen a estats reals d'amplis sectors de la ciutadania amb el seu realisme o les seves emocions, les seves pors, les seves vacil·lacions o les excentricitats i temeritats d'altres.

El processisme i el lirisme s'ha acabat, diuen uns altres mentre preparen una quarta opció política que acabarà, com tots els intents de populisme independentista en fracàs electoral, reabsorbit per l'espai més afí de Junts o flirtejant i confluint en àmbits que prioritzaran les pors a la inseguretat i la immigració per sobre de la independència. La Lega Nord va fer aquest trajecte. La trajectòria d'un personatge com López Tena, que ja en el seu moment quan sortia als debats amb la seva intransigència creava més anticossos independentistes que favorables, és seguida per uns quants d'altres coneguts o encoberts al servei de l'Estat.

I quasi tots els marcs, molt endogàmics i adreçats a la pròpia clientela, obvien la realitat més cruel de reconèixer: tenim al davant un conglomerat d'estat oligàrquic d'estructura postfranquista i jacobina molt potent que usa i usarà tots els mitjans per impedir ni tan sols una remodelació plurinacional. I una Unió Europea on Espanya té el paper de gendarme de fronteres amb Itàlia, Grècia, Polònia i Hongria, i per això se'ls permetran derives autoritàries.

Malgrat això, Catalunya i Euskadi i les perifèries peninsulars, en menor grau, són societats que no encaixen en el model d'estat madrileny. Per això, també els seus relats topen un cop i un altre amb aquesta realitat. Deixarem per un altre dia els marcs mentals de l'espanyolisme, tant o més encarcarats que els nostres. Però els que depenen de nosaltres tenim l'obligació de desentumir-los.