Aquests dies, arran del tràgic atemptat contra la revista Charlie Hebdo a París, hem vist com tota la xarxa i tots els mitjans s’afanyaven a solidaritzar-se amb la redacció massacrada tot fent crides a favor de la llibertat d’expressió. Una solidaritat absolutament transversal. Tant que fins i tot el govern espanyol i el PP s’hi han afegit. Fins aquí, res a dir.

Ara bé, és creïble aquesta defensa tan transversal de la llibertat d’expressió? És creïble que un Estat cridi a favor d’aquesta llibertat alhora que, des de l’Audiència Nacional, s’imputa un humorista –el blanenc Facu Díaz- precisament per haver fet una sàtira política a través d’un mitjà de comunicació, que és el fa Charlie Hebdo?

És evident que no són casos comparables. Res, a casa nostra, és comparable amb la matança de periodistes de París. Sortosament. Però resulta clarament ofensiu observar com les institucions de l’Estat espanyol s’estripen les vestidures a favor de la llibertat d’expressió a França mentre, de forma gairebé sincronitzada, la persegueixen a casa seva.

Si només fos poca traça a l’hora de calcular els tempos, rai. Però no. És més greu: el que treu de polleguera és que la gran majoria dels que ara s’estripen les vestidures, van callar el 2007 quan l’Audiència Nacional va segrestar El Jueves, que seria la publicació més equivalent al Charlie Hebdo. Van callar també el 2003 quan la mateixa Audiència Nacional va tancar el diari Egunkaria, ordenant la detenció i empresonament –amb denúncies de tortures que han estat condemnades pel Tribunal d’Estrasburg- del seu director i nou periodistes més. Van callar també el 2001 quan es va tancar la revista de periodisme d’investigació Ardi Beltza. I també van callar el 1998 quan es va tancar el diari Egin i la ràdio Egin Irratia. Sempre han callat.

Aquest és l’historial de l’Estat espanyol en la “defensa” de la llibertat d’expressió. Un historial qüestionat sistemàticament des d’Europa, tant des els tribunals com des dels principals mitjans de comunicació. Per això, que un Estat amb aquest llarg currículum d’atacs directes, flagrants i fins i tot violents contra la llibertat d’expressió, ara pretengui fer veure que aquesta és una llibertat que valora i defensa, encén els ànims.

Val més tard que mai, diria un optimista. Llàstima que la imputació de l’humorista Facu Díaz hagi evidenciat, d’una forma tan diàfana que enlluerna, que no és que l’Estat espanyol arribi tard, és que no hi està arribant perquè no hi vol arribar. Un cop més, les institucions espanyoles han demostrat que si alguna cosa tenen és un alt nivell de cinisme i fariseisme. I el pitjor és que, malauradament, la llibertat d’expressió no és l’única llibertat que pateix d’aquest mal a l’Estat espanyol.