La confluència d'esquerres integrada per ICV-EUiA i Podem es presenta com l'única alternativa a Mas. Emulant l’antipujolisme dels anys 80 i 90 que tants rèdits electorals va donar als socialistes a les grans ciutats i les àrees metropolitanes, la candidatura Catalunya Sí que es Pot no planteja el 27-S com unes eleccions plebiscitàries, sinó com l'oportunitat de fer caure el president Mas. Ells diuen que volen canviar un govern que “retalla amb l'excusa de la crisi”, que com a eslògan electoral queda molt bé, però no va a l’arrel del problema. Una cosa és el govern del PP, que retalla per via indirecta i distribueix els recursos castigant especialment els territoris de l’arc mediterrani, i una altra de ben diferent és la situació d’asfíxia econòmica i impotència en què es troba el govern de la Generalitat.

Sap molt de greu que gent amb un alt compromís social i cívic caigui en el parany de l’oportunisme. Alguns volen aprofitar la indignació de la gent davant la desigualtat creixent i la corrupció, per mantenir el modus vivendi d’uns pocs aprofitats. Tothom sap que la realitat és complexa, i que en el moment actual en què es troba el procés català cal molta intel·ligència i generositat per afrontar el futur amb garanties. Però com més senzilles siguin les consignes, millor. Al 27-S, l’enemic a batre és Artur Mas i CDC, i s'ha acabat el bròquil!

El punt de vista de la candidatura Catalunya Sí que es Pot em fa pensar, salvant totes les distàncies, amb un vell debat que va acabar tràgicament. Corria l’any 1937. Durant una setmana de principis de maig els carrers de Barcelona es van omplir de barricades. Els antifeixistes es mataven entre ells. A una banda de les barricades els militants d’ERC i el PSUC; a l’altra, sectors anarquistes i el POUM. El conflicte va significar el trencament de la unitat antifeixista. El PSUC i ERC eren partidaris de guanyar primer la guerra amb un govern fort i després afrontar els temes socials, mentre els anarquistes i el POUM defensaven fer la revolució alhora que la guerra. Al final, ho vam perdre tot.

Franco Rabell, el cap de cartell de Catalunya Sí que es Pot, és fidel al seu passat trotskista a la formació Revolta Global, però ell sap molt bé com va acabar el POUM. El govern de la República espanyola, amb l‘aliança entre el socialista Negrín i el PCE, va aprofitar la conjuntura per acarnissar-se contra Catalunya. Els Fets de maig del 1937 van suposar el declivi definitiu de la CNT, que mai més no tornaria a tenir l’hegemonia sindical. El comunisme estalinista va prendre el control del govern espanyol, que va arrabassar les competències de la Generalitat, i va iniciar una caça de bruixes envers el POUM i persones suposadament trotskistes, amb la creació d’un servei secret de txeques per tal de localitzar i torturar possibles dissidents.

El cas d’ICV és més greu encara. Sent com són els hereus del PSUC, resulta que s’han passat a l’altra banda. Ara defensen la tesi dels anarquistes. Pur oportunisme. La posició de Procés Constituent, en canvi, és molt més honesta. D’acord amb els seus principis i vista la seva reduïda capacitat d'influir, han decidit no confluir amb Catalunya Sí que es Pot, i tampoc no es presentaran a les eleccions del 27-S. IC havia d’haver fet el mateix.