La Generalitat, anualment, determina un seguit de commemoracions oficials en funció dels aniversaris de naixements, defuncions o fets importants ocorreguts. Entre les múltiples commemoracions assenyalades enguany, m’agradaria subratllar-ne algunes que permeten explicar-nos els fils conductors de la nostra història.

La primera commemoració és la de les lluites democràtiques que fa cinquanta anys, el 1976, esclatà amb força, un cop mort el dictador. El 1976, va ser l’any de les massives manifestacions il·legals de Barcelona l’1 i 8 de febrer amb el lema de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia", convocades per l'Assemblea de Catalunya.

Es constituí la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Es refundà la CNT. Es creà la Unió de Pagesos. I set ministres franquistes van fundar Aliança Popular. Es van organitzar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. El 23 d'abril es va publicar el primer número del diari Avui escrit en català. Joaquim Maria Puyal va fer la primera emissió radiofònica d'un partit de futbol en català, des de la República. S’inaugurà el Teatre Lliure.

A Perpinyà, obrí les portes la Bressola, la primera escola catalana. I el novembre, el rei Joan Carles I signà el reial decret de reconeixement de l'Institut d'Estudis Catalans. El 22 de juny, tingué lloc el primer míting autoritzat sota el lema "Guanyem la Llibertat", inici del procés constituent del PSC-C. L’11 de Setembre, a Sant Boi de Llobregat tingué lloc la concentració autoritzada de l’Assemblea de Catalunya. I el 15 de desembre se celebrà el referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política, amb la crida a l’abstenció de les forces democràtiques que s’oposaven de moment al continuisme juancarlista.  

Però, abans d’aquests esdeveniments tan esperançadors hi havia hagut moltes baules en la cadena de personatges i fets, sense els quals no s’hagués arribat al 1976. L’any 1926, fa cent anys, Francesc Macià intentava la invasió de Prats de Molló per fer caure la dictadura de Primo de Rivera i alliberar Catalunya. L’acció frustrada va servir per a una intensa campanya internacional de suport i configurà la imatge de Macià com a líder carismàtic. Aquest fet no forma part de les commemoracions oficials d’enguany.

En canvi, sí que ho fa la commemoració de la mort, el mateix any, d’Antoni Gaudí, del qui no assenyalaré altra cosa que, la seva genialitat s’ha de situar en el seu context social i cultural, sense amagar ni la seva religiositat ni el seu radical catalanisme, sempre oblidat per molts dels seus hagiògrafs; ni el suport d’una burgesia industrial il·lustrada a les seves diverses construccions com les d’altres arquitectes creatius del moment. 

Fa 150 anys, del 1876, es commemoren oficialment la mort d’Ildefons Cerdà, aquest urbanista que ens ha deixat la personalitat de l’Eixample de la ciutat de Barcelona. Catalunya liderava les successives revolucions industrials i alhora era un laboratori de lluites socials i el qüestionament de l’Estat centralista, malgrat la Restauració Borbònica recent d’Alfons XII.

El 1876 naixien dues personalitats d’impacte, també commemorades. Josep Irla, que fou diputat d’ERC, president del Parlament i de la Generalitat a l’exili, després de l’assassinat de Lluís Companys. Sense la seva baula, prèvia a la de Tarradellas, el 1976 no s’hauria pogut reclamar el retorn de la Generalitat. El mateix any, naixia Pau Casals, músic de reconeixement internacional, radicalment catalanista i defensor de la democràcia i la pau amb totes les seves conseqüències. Sense artistes i intel·lectuals com ell, la cultura catalana actual no seria el que és.

Fins aquí les commemoracions oficials. Però, en constatar aquests enllaços històrics sense els quals no podríem entendre on som, em vaig proposar fer un salt endarrere per segles. Qui tingui paciència, que segueixi l’article. 

Fa mil anys, el 1026, al comtat de Barcelona hi cogovernaven el comte Berenguer Ramon I i Ermessenda. Aquell any, Ermengol II d'Urgell feia el jurament de fidelitat al comte de Barcelona en el primer document on apareix la paraula hominiaticum (homenatge). És el símptoma de l’eclosió de la revolució feudal. La feudalització que disminueix el poder comtal en favor dels senyors.

Precisament, com a contenció a la violència feudal, l’Abat Oliba promovia la constitució d’assemblees de Pau i Treva de Déu que culminà l’any 1027 a Toluges: assemblees de pagesos i clergues que va proclamar la inviolabilitat dels recintes eclesiàstics i l’eliminació de la violència en uns dies determinats. Pau i Treva que Pau Casals va citar en el seu famós discurs davant de l’ONU.

L’any 1126, poc abans de la unió dinàstica del comtat de Barcelona i del regne d’Aragó, se signava entre el comtat i Gènova un tractat per garantir la seguretat dels mercaders respectius. Aquest fet indica com la Catalunya de l’època havia esdevingut un pol important en el comerç internacional a la Mediterrània occidental. Catalunya que mantenia relacions comercials amb els territoris veïns i d’Àfrica, important espècies i robes fines (de seda, de púrpura i de cotó); i exportant cuirs, productes alimentaris i productes cosmètics. I també amb l’Imperi bizantí i els estats croats de Jerusalem i d’Armènia. 

El 1226, Jaume I planejà una expedició sobre València que no es dugué a terme per absència de suport de la noblesa. Amb tot, obtingué de les autoritats musulmanes el compromís del pagament d'una paria consistent en un quint de les seves rendes. El mateix 1226,  Lluís VIII de França engegà la croada contra els càtars a instàncies del Papa Honori III després de l’excomunió contra Ramon VII de Tolosa. Malgrat la victòria inicial d’aquest, la pressió francesa continuà fins a la conquesta del Llenguadoc, que comportà l’allunyament definitiu de Catalunya de les dinàmiques occitanes. 

El 1326, l’imperialisme català a la Mediterrània marcà una fita amb la conquesta de Càller i el seu repoblament. El rei Jaume II promogué aquesta acció en competència amb les Repúbliques de Pisa i Gènova que controlaven parts de l’illa. L’interès per Sardenya radicava en les nombroses riqueses naturals (salines, mines de plata i corall); la producció agrícola (cereals) i ramadera (carn, cuirs, formatges); la situació geogràfica que permetia controlar la navegació a la Mediterrània. 

El 1426, manava Alfons el Magnànim mentre continuava la vocació pel control militar i comercial de la Mediterrània, no sense tensions amb la Generalitat que havia estat creada el 1359. L’any abans, el rei havia nomenat, el qui seria gran escriptor, Ausiàs March, falconer reial en compensació per la seva participació en les accions militars a Sicília.

El 1526 continuava un cert idil·li entre la Generalitat i el nou Emperador Carles, mostra del qual va ser l’enviament d’una ambaixada catalana a Granada per a les seves noces. La situació al Regne de València i Mallorca, en canvi, fou desastrosa per la repressió implacable sobre els agermanats (gremis urbans) que s’havien rebel·lat uns anys abans; i també sobre els musulmans, conversos o no. Aquesta darrera provocà l'alçament d'una part de la població conversa, a Benaguasil en novembre del 1525 i a la serra d'Espadà en març del 1526. A partir d’aquí s’enquistà la problemàtica amb els moriscos que culminaria amb la seva expulsió quasi un segle després.

El 1626, les Corts de Barcelona van ser presidides pel rei Felip III d'Aragó i IV de Castella. El rei va jurar les constitucions catalanes acompanyat del seu valido el comte duc d'Olivares que proposava reforçar la Monarquia amb la Unió d'Armes: una aportació obligatòria d'homes i diners per part dels diferents regnes en favor de la corona hispànica. Unió que ja havia estat rebutjada uns mesos abans per les Corts de València i Aragó. El malestar de la Generalitat també procedia de la indiscriminada repressió sobre el bandolerisme. Les tensions creixents entre Catalunya i el rei castellà van precedir la Guerra de Secessió, 14 anys després.

El 1726, mentre s’executaven amb crueltat els decrets de Nova Planta i la repressió era general a Catalunya, destacats austriacistes a l’exili, actuaven prop de l’Emperador. Francesc de Castellví, militar i historiador, s’exiliava a Viena, aprofitant la pau, signada l’any abans, entre Felip V i l’emperador Carles VI. Allà escrigué Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725, sobre la guerra de Successió. Pere Joan Barceló (Carrasclet) militar i guerriller contra els Borbons, s’instal·lava a la ciutat de Buda, al servei de l’emperador austríac per defensar la frontera amb els otomans. I Ramon Frederic de Vilana-Perles, notari i líder austriacista, exercia el darrer any com a secretari d’Estat de l’emperador Carles VI. 

Finalment, fa dos-cents anys, el 1826, en plena restauració de l’absolutisme més tronat de Ferran VII, després del trienni liberal, tingué lloc la darrera execució de la Inquisició; la del mestre solsoní Gaietà Ripoll que exercia a Russafa. Condemnat per ser un "hereje formal y contumaz" fou conduït vestit de negre, amb les mans emmanillades i muntat sobre un ase pels carrers centrals de València, fins a la forca. Tenia 48 anys. I no tindrà commemoració oficial.

En aquell any s’estaven congriant els malestars dels artesans i pagesos davant la creixent implantació d’una economia que trencava les seguretats de l’Antic Règim. Els Malcontents que esclatarien en guerra, el 1827, defensaven la religió, la tradició i acusaven la cort central d'estar plena de maçoneria. A l’altre pol, entre els obrers i artesans urbans es congriava el malestar davant la creixent implantació de maquinària que posava en perill els seus llocs de treball. S’estaven preparant les revoltes Luddites, amb la destrucció de les màquines com a actes de resistència davant el nou poder industrial i les mesures antiregulatòries, amb la destrucció dels gremis. 

Així que, tots aquests salts temporals ens permeten comprovar els canvis de sistema econòmic, sempre traumàtics. Les revoltes socials, les classes guanyadores i perdedores. La configuració cultural i lingüística d’una nació com Catalunya. I el seu poder polític: emergent, imperialista, subaltern o anorreat. I sempre, fins ara, tornat a reivindicar. Que les misèries conjunturals d’aquests moments no ens facin perdre aquesta visió a llarga distància.