"Los Grupos Antiterroristas de Liberación fueron creados, amparados y financiados por el Estado y eso fue totalmente deleznable". Impactant frase. No correspon a un membre de l'esquerra abertzale. Tampoc a un defensor dels drets humans o a un expert en polítiques antiterroristes. Aquest fragment està extret de la carta que José Amedo publicava la setmana passada a El Mundo. L'exsubcomisari, condemnat a 108 anys de presó per la seva activa participació en la guerra bruta contra ETA durant els anys vuitanta, no es limitava a aquesta afirmació sinó que anava més lluny: mostrava el penediment per la seva activitat en els Grupos Armados de Liberación (GAL); demandava una assumpció de culpes per part de l'Estat per l'existència d'aquest grup parapolicial; apuntava a la via negociada per a una exitosa resolució definitiva del conflicte; i reclamava que les víctimes de terrorisme (siguin d'ETA o dels GAL) siguin tractades de forma igual.

Més enllà de les valoracions que puguin fer-se del text o del paper d'Amedo, sorprèn que aquesta carta no hagi generat cap tipus de debat ni reflexió. Paradoxalment, la sola al·lusió de Pablo Iglesias a aquells que "tenen les mans tacades de cals viva" (en clara referència al terrorisme d'Estat) durant un dels debats d'investidura celebrat al Congrés de Diputats va ser rebuda amb una allau de crítiques partidistes i mediàtiques d'ampli espectre. La sobrereacció a aquelles paraules del líder de Podem mostrava que un dels més foscos i repugnants episodis de l'Espanya democràtica encara no ha estat resolt, ni molt menys processat i metabolitzat. Sobretot pel partit que governava en el període, el PSOE, i pels mitjans de comunicació i aparells culturals del seu entorn. Amagar el cap sota l'ala, desitjar molt fort que allò que no ens agrada desaparegui per art de màgia de la nostra recent història, no sembla el millor camí en democràcia.

Fa 5 anys que ETA va anunciar que abandonava l'activitat armada de manera unilateral i irreversible. Fa uns 10 anys que ETA i el govern espanyol van establir (que sapiguem) una darrera mesa de negociació. Fa 15 anys les Corts van aprovar la darrera mesura legislativa de l'excepcionalitat antiterrorista – la llei de partits – amb els vots a favor del PP, PSOE, CiU, CC i PA. Fa 20 anys de la massiva mobilització en contra l'assassinat de Blanco. Fa 30 anys de la darrera acció dels GAL... Ara cal un punt final al conflicte. Per això són necessàries importants dosis d'empatia, reciprocitat, reconeixement del dolor causat i reparació (en la mesura del possible). ETA sap que no li queda més camí que la dissolució. Però els ciutadans i les ciutadanes tenim l'obligació d'exigir també a l'Estat, a qui deleguem la capacitat coercitiva, que reconegui la seva extralimitació punitiva i assumeixi la responsabilitat en alimentar el conflicte armat. El primer pas és, tan senzill i tan difícil, reconèixer el contingut de la frase amb la qual s'iniciava el text.