Estava ben dat i més beneït encara que el Partit Popular s’acostaria als 200 diputats. I que el PSOE tot just en faria 110. Així ha estat. Les enquestes no han equivocat la gran tendència del vot. Tan segurs n’estaven, els uns i els altres, anit, que Mariano Rajoy ja portava el discurs preparat –potser el va enllestir al mateix temps que els seus papers per al debat electoral amb el candidat socialista– i que Alfredo Pérez Rubalcaba ja tenia assajada la lliçó de modèstia i la reacció interna que havia de fer davant el PSOE. Si algú n’esperava una altra cosa, la ingenuïtat es paga ben cara.

Per contra, hi havia punts d’interès que van afegir sal i pebre a una nit tan predicible.  A Catalunya, per exemple, les enquestes no la van encertar. Ni el triple empat ha estat triple ni el PSC ha guanyat les eleccions. La castanya ha estat més dolorosa del que esperaven els dirigents  socialistes i el Partit Popular no ha volat tan alt com haurien volgut Alicia Sánchez Camacho i Jorge Fernández Díaz. Amb la cara pagaven ahir. Tant com Miquel Iceta, que es va accelerar i va sortir a peu d’enquesta a burlar-se d’Artur Mas. El burlador burlat. Tot plegat fa que el PP català contingui l’arrogància, per uns dies, que CiU mantingui la utopia del pacte fiscal i que els dirigents del PSC hagin de fer via cap al seu congrés molt més intranquils.

A Euskadi i a Navarra Amaiur, per contra, ha fet bones les enquestes. A més, el PNB ha salvat mobles i coberteria. I això vol dir, ras i curt, que sense ETA el nacionalisme basc suma més que l’unionisme espanyol i que en aquella part del món s’obre un procés que comportarà molts maldecaps per al guanyador espanyol de les eleccions. Mariano Rajoy tindrà un punt territorial molt calent.

No per previsible deixa de sobtar, també, el resultat d’Unión Progreso y Democracia, l’anomalia ultra de Rosa Díez. Quatre diputats a Madrid en són molts. I a més, sovint i per desgràcia, valen més que quaranta “a provincias”. Això vol dir que Díez farà molt més soroll que el que feia fins ara. I això vol dir també que El Mundo, que demanava el vot per al PP i, “en su defecto” per a UPyD, pinta molt però a la capital. I poc més enllà. En tot cas, a Espanya l’extrema dreta ja té cresta.

És de lamentar, per acabar i per ara, que un d’aquests cinc diputats unionistes radicals hagi sortit per València. El País Valencià, per contra, ha donat una grata sorpresa per als que tenen una sensibilitat nacional als antípodes de la senyora Díez. Per primera vegada des de la República hi ha un diputat valencianista –valencianista de debò– al Congrés. Un resultat que confirma l’ascens de Compromís en les darreres eleccions municipals i autonòmiques.

La crisi, per cert, es manté i mossega.No cal que ningú es miri avui els mercats borsaris i la cotització de la prima de risc. Encara que repuntin per a bé, demà ho tornaran a fer per a mal. Mariano Rajoy ja no té el benefici del dubte.