Un helicòpter s'enlairarà aquest dijous sobre el Valle de los Caídos i, amb ell, les vergonyes d'un Estat incapaç durant més de quatre dècades d'acabar amb el mausoleu d'un dictador. El 24 d'octubre del 2019 quedarà ja pels anals de la història i és innegable el valor d'una exhumació que arriba molt tard i que deixa al descobert com la democràcia espanyola s'ha cimentat durant massa temps en la desmemòria. "No reobrim ferides", diuen els contraris a acabar amb un temple de culte a Franco. Però és que aquestes ferides han seguit obertes perquè hi ha encara morts a les cunetes. 

Trist i arriscat és, però, que l'exhumació de Franco es converteixi en un acte electoral més. Que Pedro Sánchez intenti convertir en un espectacle al servei d'uns quants vots una acció de la qual, en comptes de treure'n pit, hauria de lamentar que governs anteriors -també de socialistes- no hagin gosat fer. L'exhumació de Franco no pot quedar reduïda a ser carcassa de la qual presumir-ne en campanya electoral. Cal a Espanya una llei de memòria històrica que realment restitueixi la dignitat de les víctimes i anul·li, per exemple, les sentències dels judicis sumaríssims que segueixen vigents i per les quals van ser assassinades milers de persones. Que s'obrin les cunetes per identificar víctimes i que torturadors com Billy el Niño deixin de tenir una pensió més alta gràcies a les quatre medalles policials que se li van atorgar. 

Els espetecs de les hèlices que a Madrid faran volar el cadàver de Franco són la banda sonora de la Catalunya indignada des de fa dies. I aquest darrer helicòpter corre el risc de ser una sentència pel PSOE. Es podrà esforçar molt el ministre Fernando Grande-Marlaska en elogiar l'actuació policial -com també fa el conseller Miquel Buch-, podrà treure'n tant pit com vulgui també Sánchez, però, al marge del que pensi i voti cada ciutadà, tots els catalans han vist imatges de càrregues policials arbitràries, desproporcionades i injustificades. Tothom pot entendre que s'hagi hagut d'actuar davant brots virulents de manifestants, però l'objectiu ha de ser mantenir la seguretat i garantir el dret a protesta, i no una actuació policial desbocada convertida en focus de més caos. 

Al PSOE, obstinat en arrencar vots a Ciutadans, potser no li resulta cap problema seguir defensant que la policia ha actuat de forma impecable. Ni presumir de no despenjar el telèfon a Torra. Que li preguntin, però, al PSC. Els socialistes catalans, obedients al PSOE, no s'ha mogut ni un mil·límetre del que marca Ferraz. Però les imatges i els vídeos de càrregues desproporcionades i fins i tot en algun cas injustificada arriben als ulls de tots els seus votants potencials. També no deixa de ser alarmant que tots aquells partits que, com el PSC, defensen que no es pot posar en risc l'autogovern de Catalunya no alci la veu per defensar que el Parlament va prohibir l'any 2013 les bales de goma a Catalunya i que aquesta decisió ha de ser respectada. Aquesta exigència, per cert, tampoc l'ha fet el conseller Buch. 

Precisament perquè l'Estat té l'ús legítim de la força ha de ser exemplar a l'hora d'exercir-la. Per definició, l'últim que pot fer un cos de seguretat és convertir-se en un element d'inseguretat. Aquests darrers dies, la premsa s'ha protegit amb cascos, armilles i ulleres no només pels objectes que llancen els manifestants, sinó també per protegir-se de la pròpia policia. A més dels 600 ferits, entre els quals hi ha manifestants i agents, també una seixantena de periodistes i fotògrafs, els que fiscalitzen amb imatges i articles l'actuació policial, han estat víctimes de càrregues indiscriminades. Fins al punt de pensar que el fet de portar una armilla et convertia més en objectiu. Casualitat? O actuació deliberada?

Sánchez té dos helicòpters. El de l'exhumació de Franco, que onejarà amb la esquerra, i el que des del cel de Barcelona ha observat la barra lliure policial contra l'independentisme. Tot plegat, a l'empara d'una sentència del Tribunal Suprem que justifica la mà dura contra qui protesta al carrer. Sánchez podrà somriure tant com vulgui quan torni a Barcelona a fer campanya. Aquells que s'asseuran a aplaudir-lo als mítings ho hauran vist tot. L'helicòpter de Madrid i l'helicòpter de Catalunya. També un telèfon que no s'ha despenjat ni el moment de més urgència.