Arran de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2012, un grup de politòlegs vam decidir publicar un llibre sobre la qüestió. El llibre, que vaig dirigir conjuntament amb el politòleg de la Carlos III, Lluís Orriols, pretenia reflexionar sobre la nova etapa política catalana i intentava donar una resposta als grans canvis en els patrons de vot (i d’abstenció) que Catalunya havia experimentat en un període tan curt de temps. Abans de la seva publicació, vam presentar una primera versió del volum al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de divulgar resultats preliminars i oferir alguns titulars a la premsa. Durant l’acte de presentació, alguns usuaris de Twitter—a qui no se’ls escapa mai res—es van apressar a criticar la quasi nul·la presència de dones en el volum que s’anava a publicar. Efectivament, de les 14 persones que hi intervenien, només hi havia una dona. Sens cap mena de dubte, i molt a pesar nostre, havíem incorregut en un biaix de gènere.

Fets com aquests ens exemplifiquen fins a quin punt la discriminació de gènere està present en la nostra societat. No és només el fet que les dones cobrin un 26% menys que els homes, que hi hagi un 37% de regidores o que es concentrin en feines més inestables i precàries. És una discriminació que va més enllà de la institucional i que es deu a certes herències culturals que tots patim i que guien les nostres decisions. A l’hora de triar la composició del capítol, ni el meu coeditor ni jo vam caure en què estàvem incorrent en un biaix de gènere. Aquest fet ens va interpel·lar directament sobre els biaixos que tots plegats podem arribar a sostenir o perpetuar.

Deixeu-me, però, que tracti primer alguns dels aspectes més recurrents en bona part de les converses sobre paritat en les quals hi intervenen homes. “No escriuries mai que, en certs sectors, són els homes els que pateixen discriminació”. O bé: “Les quotes de gènere acaben apartant a homes més qualificats”. Un última: “Les feministes hi veuen en tot una discriminació de gènere. Estan obsessionades”. Aquestes frases -per sort, cada cop menys comunes- no només desafien la lògica de gran part de les investigacions sobre la qüestió, sinó que exemplifiquen fins a quin punt el debat incomoda a bona part de la població masculina. I és que, fins i tot si les frases anteriors fossin certes, la lluita per evitar la discriminació de gènere hauria de continuar sent una prioritat de primer ordre.

Aprofitant el Dia Internacional de les Dones, és un bon moment per plantejar-se si estem fent les coses bé. Més enllà d’afavorir i pressionar certes mesures institucionals per millorar la situació de la dona (en el mercat laboral, en les institucions democràtiques, en les relacions socials...), què hi podem fer, els homes? Un bon pas endavant seria el de reconèixer que, tots plegats, apliquem un cert biaix de gènere quan prenem decisions. L’evidència empírica que tenim sobre la qüestió és abundant. Per exemple, per un mateix currículum, en el qual només canvia la fotografia, les dones tenen una probabilitat molt menor de rebre una oferta de feina que els homes. O en grups amb una composició majoritàriament masculina, les opinions de les dones es tenen molt menys en compte. Els exemples que es poden citar són nombrosos.

Tenir biaixos de partida és una qüestió de la qual molt pocs s’escapen. Els homes (i les dones) tenim biaixos de tot tipus, des de polítics a racials. Per tant, un pas important per disminuir-ne els seus efectes és reconèixer-los. Ser-ne conscients. Difícilment els podrem solucionar del tot, però com a mínim en disminuirem els seus efectes. En aquest sentit, la introducció de certes pràctiques ens pot ajudar. Per exemple, al Regne Unit les sol·licituds de feina a llocs públics no requereixen la fotografia, l’edat, el gènere o el grup ètnic del demandant de feina. En un altre sentit, les xerrades sobre qüestions de gènere, especialment en els llocs de treball, ajuden a trencar certes discriminacions de gènere heretades i creen un clima de treball més igualitari. Finalment, la feminització del sector públic en economies rígides (com la nostra) facilita la igualtat en les tasques de la llar.

Convé que els homes siguin promotors actius d’aquestes mesures. Però no per una simple qüestió moral. Convé defensar-les perquè les quotes, les mesures de discriminació positiva o la voluntat d’eradicar els biaixos des de l’escola, entre altres mesures, intenten pal·liar els biaixos de gènere i, al mateix temps, tenen efectes positius sobre tothom. Excloure talent de la nostra societat via la discriminació no és mai una bona estratègia. Quan els biaixos es pal·lien, el resultat global és més satisfactori per a les parts. Com es pregunta l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, per què l’èxit d’una dona ha de ser una amenaça per a l’home? Reconèixer que tots arrosseguem un biaix de gènere és, per tant, el primer pas, però el més important.