Ahir, mentre Cristóbal Montoro comparava el dret a decidir del poble català amb una votació per canviar el porter automàtic d’una comunitat de veïns, el Partit Nacionalista Basc acabava de tancar els últims serrells d’un acord per votar els pressupostos que, segons aquest partit, ha de garantir “15 anys de pau fiscal a Euskadi”.

Des de Catalunya s’han produït algunes reaccions viscerals contra un acord que garanteix la supervivència del govern del Partit Popular. I això que la dreta basca no ha fet res més que el que ha fet sempre, tot i que ara, en contrast amb els temps pretèrits, les negociacions s’han dut a terme amb llum i taquígrafs. I tampoc és tan diferent de l’actitud d’alguns dels nostres polítics, quan ens presentaven allò del peix al cove com la solució natural per fer més suportable la manca d’encaix de Catalunya a Espanya.

El problema és que, en relació al nostre país, l’Estat promet... però no acostuma a complir. Sigui PP o sigui PSOE qui governi, l’estat espanyol és campió del món en incompliment de promeses. Podria posar molts exemples d’inversions previstes que se les ha endut el vent, de finançaments acordats que mai han estat una realitat. Del “apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya” de Zapatero al posterior “nos hemos cepillado el estatuto como un carpintero” d’Alfonso Guerra.

Però no val la pena furgar més en les ferides. Només un parell d’observacions: la dreta basca ha passat a ser un factor d’estabilitat en una Espanya corcada per la corrupció. I ho fa de la mà d’un partit, el PP, acusat per la pròpia Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil d’actuar amb la mateixa metodologia que les organitzacions criminals: estructura piramidal, ramificacions a les institucions i a les empreses i un objectiu últim de saquejar l’administració.

No sé què diran ara tots aquells progres nostrats que fa uns mesos, en contraposició als agents del procés, ens van posar al PNB com a exemple de saber fer les coses? Què diran ara que els campions del pragmatisme van (de fet, tornen a anar) de bracet de la dreta més corrupta d’Europa?

I sobretot, què diran Albert Rivera i els seus ciutadans? De voler acabar amb el concert basc passaran no només a avalar-lo sinó a ampliar-ne els privilegis. Si volen que els digui la veritat, crec que, més enllà dels focs d’encenalls habituals, no diran res. Quan dones suport a Susana Díaz a l’Andalusia dels ERE’s i a Cristina Cifuentes al Madrid de la corrupció institucionalitzada, poques coses pots dir. No els sembla?