La Universitat de Barcelona tanca la carrera de Filologia Romànica per falta d’alumnes. La notícia en sí mateixa em provoca una profunda tristor, i no em consola llegir què els responsables de l’eutanàsia asseguren que els continguts de la llicenciatura es redistribuiran en altres graus i estudis. “Tot evoluciona, res no dura per sempre”, bla bla. Sí, però no té per què ser automàticament bona, aquesta evolució. També és cada cop més difícil trobar una platja verge i tots –més o menys- estem d’acord que és una pèrdua terrible. Igual de terrible com em sembla aquesta derrota dels coneixements humanístics, de l’art i les lletres, simbolitzada en un detall, potser menor, però extraordinàriament simbòlic: que a la Universitat Central, la històrica, no hi haurà més estudiants de Filologia romànica. Martí de Riquer va morir a temps de no assabentar-se’n.

Afavorir allò que dóna profit material pel damunt de la formació espiritual és una temptació permanent, però ara el procés s’ha fet descarat i es justifica. Anys enrere, eren els pares pragmàtics i preocupats els que provaven de convèncer els fills d’estudiar coses “que serveixin”. En canvi, fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre la millora de la formació dels joves en què era una catedràtica d’economia la que desanimava amb els seus arguments un dissortat membre del públic que gosava reivindicar millores en l’estudi de la música. Però què ens pot sorprendre si la Llei Wert ja deixa ben clar que busca formar persones preparades per entrar al món de l’empresa, i els poders públics defensen la retallada d’ajuts a la cultura com una cosa de “sentit comú”.

Contra el corrent principal, s’obre camí el concepte “utilitat de l’inútil” per reivindicar els coneixements aparentment superflus. Amb aquest nom ha publicat el professor de literatura italià Nuccio Ordine un manifest que, amb cites de pensadors de tots els temps, reclama un espai per a la filosofia, l’art, les lletres... sabers que no donen diners però, afirma Ordine, milloren el món i fan la humanitat més lliure. Ajuden a pensar, que no està malament.

Stefan Zweig descriu la Viena anterior a la guerra del 14 com una societat moguda pel damunt de tot per la cultura. No cal tant, però entre allò i la divinització actual de l’economicisme podem trobar un territori en què la creació i la reflexió mereixin un lloc adequat al seu valor real. Un valor que no es mesura en diners, però que en necessita per sobreviure (vegeu la recent protesta dels actors de l’obra Llibert, negant-se a prorrogar sense un salari digne). Si el manifest de Stéphane Hessel va estimular el moviment dels indignats, potser és a prop el dia que el manifest d’Ordine generi el moviment dels “inútils”.