“No tindràs una casa en la teva puta vida”. Era el contundent lema amb què una jove Ada Colau denunciava la insostenible situació de l'habitatge. Era també l’embrió d'allò que el 2009, en plena bombolla immobiliària, es convertiria en la PAH, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que continua aturant desenes de desnonaments cada dia. Ara, catorze anys després, parlem més de lloguers que d’hipoteques, però el lema aguanta igual o més que abans. No, la majoria de nosaltres no ens podrem comprar una casa en la nostra vida. Viurem de lloguer entre càstings per trobar pis i els “ai, ai, ai que no ens renoven el contracte” de pisos que es mengen el gruix del nostre salari.
A Catalunya mai fins ara havia sigut tan car llogar un pis i mai fins ara els joves s’havien independitzat tan tard. De mitjana segons l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut s'independentitzen als 30 anys, l’edat més alta de les últimes dues dècades. És a dir, que els joves no marxen de casa els seus pares fins que deixen de ser joves. Un drama social que explica molts dels problemes que tenim: frustracions personals i la maternitat més tardana d’Europa.
És el problema amb majúscules que ens expulsa dels nostres barris i municipis i que no ens permet tenir cap imprevist. De fet, l'accés a l’habitatge ja s’ha colat entre les principals preocupacions dels catalans i ho constatem cada dia els que treballem en els mitjans de comunicació. A la ràdio, cada vegada que obrim telèfons per parlar d’habitatge rebem una allau de trucades d’oients que volen explicar i denunciar la seva situació. L’última història, la de l'Octavio, que fa mig any que es va separar, però continua vivint i dormint amb la seva exparella perquè no es poden separar físicament. Tot i tenir un sou que està per sobre de la mitjana no es poden permetre llogar dos pisos sols a Barcelona. Escoltant els testimonis em sorprenia la pau social que hi ha al respecte. Com pot ser que el preu de l’habitatge no ens faci sortir en massa al carrer? La sensació és que estem anestesiats i que ens resignem al fet que passi el mateix que a París, Londres o Nova York. Amb la petita diferència que aquí som un país de mileuristes.
La Constitució espanyola diu explícitament que tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Hi tenim dret per llei, però la sensació és que ningú està fent res perquè sigui una realitat. Tots coincidim que tenim un problema de molta demanda i molt poca oferta, per tant, és evident que cal ampliar-la. A Catalunya hi ha 29.031 pisos buits de grans tenidors i només un 2% d’habitatge públic (novament a la cua d’Europa). El topall de preus segurament no és l’única solució definitiva per abaixar-los i urgeix una política d’habitatge que ampliï l’oferta i no es deixi ningú enrere. Si no, anem cap a una nova versió del “no tindràs una casa en la teva puta vida”. No la tindràs ni tu, ni els teus fills.
A Catalunya mai fins ara havia sigut tan car llogar un pis i mai fins ara els joves s’havien independitzat tan tard. De mitjana segons l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut s'independentitzen als 30 anys, l’edat més alta de les últimes dues dècades. És a dir, que els joves no marxen de casa els seus pares fins que deixen de ser joves. Un drama social que explica molts dels problemes que tenim: frustracions personals i la maternitat més tardana d’Europa.
És el problema amb majúscules que ens expulsa dels nostres barris i municipis i que no ens permet tenir cap imprevist. De fet, l'accés a l’habitatge ja s’ha colat entre les principals preocupacions dels catalans i ho constatem cada dia els que treballem en els mitjans de comunicació. A la ràdio, cada vegada que obrim telèfons per parlar d’habitatge rebem una allau de trucades d’oients que volen explicar i denunciar la seva situació. L’última història, la de l'Octavio, que fa mig any que es va separar, però continua vivint i dormint amb la seva exparella perquè no es poden separar físicament. Tot i tenir un sou que està per sobre de la mitjana no es poden permetre llogar dos pisos sols a Barcelona. Escoltant els testimonis em sorprenia la pau social que hi ha al respecte. Com pot ser que el preu de l’habitatge no ens faci sortir en massa al carrer? La sensació és que estem anestesiats i que ens resignem al fet que passi el mateix que a París, Londres o Nova York. Amb la petita diferència que aquí som un país de mileuristes.
La Constitució espanyola diu explícitament que tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Hi tenim dret per llei, però la sensació és que ningú està fent res perquè sigui una realitat. Tots coincidim que tenim un problema de molta demanda i molt poca oferta, per tant, és evident que cal ampliar-la. A Catalunya hi ha 29.031 pisos buits de grans tenidors i només un 2% d’habitatge públic (novament a la cua d’Europa). El topall de preus segurament no és l’única solució definitiva per abaixar-los i urgeix una política d’habitatge que ampliï l’oferta i no es deixi ningú enrere. Si no, anem cap a una nova versió del “no tindràs una casa en la teva puta vida”. No la tindràs ni tu, ni els teus fills.