El darrer mantra de l’espanyolisme a Catalunya és el de la neutralitat de l’espai públic. Des de l’octubre, i sobretot des dels empresonaments, l’independentisme ha intensificat la seva presència al carrer i el país s’ha anat omplint de llaços, pancartes, murals, banderes, banderoles i domassos. És un recordatori constant de l’anormalitat política en què vivim.
No sembla raonable demanar a un moviment que representa, pel cap baix el 47% dels votants i que pateix una repressió molt intensa, que es quedi a casa i faci les seves reivindicacions en la intimitat. Ans al contrari, l’obligació política de l’independentisme és mantenir-se visible sempre i a tot arreu fins que no es desbloquegi l’actual situació, surtin els presos i les preses, tornin els exiliats i les exiliades i s’articuli una solució democràtica al conflicte de fons.
A més, el discurs que sentim aquests dies es basa en una premissa falsa i perillosa. En una societat democràtica, l’espai públic no ha de ser neutral, sinó plural. S’hi han de poder expressar totes les sensibilitats, dins d’un marc de respecte i convivència. De fet, l’espai públic mai no és neutre. En els règims autoritaris, on no s’hi permet la lliure expressió de la diversitat d’idees polítiques, l’espai públic està dominat per la ideologia dominant, la del règim. Això és precisament el que voldria la delegació del govern espanyol a Catalunya, que mentre demana neutralitat a l’espai públic manté la seva croada legal per preservar la presència de la bandera espanyola i del retrat del rei en edificis oficials de Catalunya. L’omnipresència de la publicitat comercial, plena de missatges, també, profundament polítics és una altra mostra que l’espai públic ni és ni serà neutral.
Alguns, amb aquesta reacció en contra dels llaços grocs, expressen la seva frustració pel gran fracàs de l’operació repressiva que han apadrinat o animat. Pensaven, potser, que els empresonaments i processos judicials afeblirien l’independentisme i el relegarien a un segon pla. I en canvi es van trobar amb els resultats del 21 de desembre, que són un gran recordatori que la qüestió catalana només pot tenir una solució política. Per més reformes del codi penal que vulguin fer, el problema hi és i hi serà.
D’altres, potser, se senten molestos perquè el groc els recorda constantment una situació que potser van avalar (per activa o per passiva) en un moment excepcional, però que en el fons els fa sentir incòmodes. És comprensible. Per persones que sempre han professat i practicat conviccions democràtiques, deu resultar molt incòmode que antics companys d’escó, de partit o adversaris polítics amb qui has tingut relacions cordials estiguin ara tancats en presons espanyoles a més de 600 kilòmetres de casa seva, o exiliats lluny del seu país i de les seves famílies i amics acusats injustament d'uns delictes que no han comés. Però és el que tenim, i precisament per això el recordatori ha de ser, i serà, constant.
Tanmateix, l’independentisme ha de prendre nota de la incomoditat de molts ciutadans. Més enllà de la sobreactuació malintencionada d’alguns polítics, o la violència dels escamots del nacionalisme espanyol més extrem, possiblement hi ha molts ciutadans que viuen la proliferació de símbols grocs a l’espai públic com quelcom invasiu i excessiu.
Aprendre a entendre els sentiments de la resta del país és un pas fonamental per no repetir errors. Si del que es tracta és de seguir polaritzant i, per tant, seguir inflant i compactant l’electorat de Ciutadans, doncs potser no cal fer cap exercici d’empatia. Però si volem canviar de rasant, i assumim que la polarització interna només beneficia a l’status quo (i per això l’animen i la promocionen) és necessari que intentar entendre els sentiments de tothom. Especialment quan no els compartim, i fins i tot si molts d’ells no hagin fet cap esforç per entendre els nostres.
Per això, potser l’independentisme hauria de reflexionar sobre el seu ús de l’espai públic. El recordatori constant de la situació d’injustícia i anormalitat democràtica que vivim hauria de poder-se fer compatible amb un esforç evitar les expressions més exagerades. Com ara les creus a les platges, que en la nostra cultura tenen un simbolisme molt específic que en el context català, afortunadament, està totalment fora de lloc.
Potser fóra convenient dedicar esforços i recursos a pensar les formes d’intervenció a l’espai públic, per maximitzar-ne l’impacte positiu i minimitzar els efectes contraproduents. I pensar i cuidar l’estètica i la qualitat de les intervencions perquè l’espai públic és, també, casa nostra. Al nostre país hi ha artistes amb gran capacitat d’expressió, amb bagatge cultural, sensibilitat i un profund sentit estètic que segur que podrien imaginar intervencions en l’espai públic de gran impacte, capaces d’interpel·lar tothom sense generar gaires reaccions no desitjades. Potser fóra hora de posar-los a treballar.
No sembla raonable demanar a un moviment que representa, pel cap baix el 47% dels votants i que pateix una repressió molt intensa, que es quedi a casa i faci les seves reivindicacions en la intimitat. Ans al contrari, l’obligació política de l’independentisme és mantenir-se visible sempre i a tot arreu fins que no es desbloquegi l’actual situació, surtin els presos i les preses, tornin els exiliats i les exiliades i s’articuli una solució democràtica al conflicte de fons.
A més, el discurs que sentim aquests dies es basa en una premissa falsa i perillosa. En una societat democràtica, l’espai públic no ha de ser neutral, sinó plural. S’hi han de poder expressar totes les sensibilitats, dins d’un marc de respecte i convivència. De fet, l’espai públic mai no és neutre. En els règims autoritaris, on no s’hi permet la lliure expressió de la diversitat d’idees polítiques, l’espai públic està dominat per la ideologia dominant, la del règim. Això és precisament el que voldria la delegació del govern espanyol a Catalunya, que mentre demana neutralitat a l’espai públic manté la seva croada legal per preservar la presència de la bandera espanyola i del retrat del rei en edificis oficials de Catalunya. L’omnipresència de la publicitat comercial, plena de missatges, també, profundament polítics és una altra mostra que l’espai públic ni és ni serà neutral.
Alguns, amb aquesta reacció en contra dels llaços grocs, expressen la seva frustració pel gran fracàs de l’operació repressiva que han apadrinat o animat. Pensaven, potser, que els empresonaments i processos judicials afeblirien l’independentisme i el relegarien a un segon pla. I en canvi es van trobar amb els resultats del 21 de desembre, que són un gran recordatori que la qüestió catalana només pot tenir una solució política. Per més reformes del codi penal que vulguin fer, el problema hi és i hi serà.
D’altres, potser, se senten molestos perquè el groc els recorda constantment una situació que potser van avalar (per activa o per passiva) en un moment excepcional, però que en el fons els fa sentir incòmodes. És comprensible. Per persones que sempre han professat i practicat conviccions democràtiques, deu resultar molt incòmode que antics companys d’escó, de partit o adversaris polítics amb qui has tingut relacions cordials estiguin ara tancats en presons espanyoles a més de 600 kilòmetres de casa seva, o exiliats lluny del seu país i de les seves famílies i amics acusats injustament d'uns delictes que no han comés. Però és el que tenim, i precisament per això el recordatori ha de ser, i serà, constant.
Tanmateix, l’independentisme ha de prendre nota de la incomoditat de molts ciutadans. Més enllà de la sobreactuació malintencionada d’alguns polítics, o la violència dels escamots del nacionalisme espanyol més extrem, possiblement hi ha molts ciutadans que viuen la proliferació de símbols grocs a l’espai públic com quelcom invasiu i excessiu.
Aprendre a entendre els sentiments de la resta del país és un pas fonamental per no repetir errors. Si del que es tracta és de seguir polaritzant i, per tant, seguir inflant i compactant l’electorat de Ciutadans, doncs potser no cal fer cap exercici d’empatia. Però si volem canviar de rasant, i assumim que la polarització interna només beneficia a l’status quo (i per això l’animen i la promocionen) és necessari que intentar entendre els sentiments de tothom. Especialment quan no els compartim, i fins i tot si molts d’ells no hagin fet cap esforç per entendre els nostres.
Per això, potser l’independentisme hauria de reflexionar sobre el seu ús de l’espai públic. El recordatori constant de la situació d’injustícia i anormalitat democràtica que vivim hauria de poder-se fer compatible amb un esforç evitar les expressions més exagerades. Com ara les creus a les platges, que en la nostra cultura tenen un simbolisme molt específic que en el context català, afortunadament, està totalment fora de lloc.
Potser fóra convenient dedicar esforços i recursos a pensar les formes d’intervenció a l’espai públic, per maximitzar-ne l’impacte positiu i minimitzar els efectes contraproduents. I pensar i cuidar l’estètica i la qualitat de les intervencions perquè l’espai públic és, també, casa nostra. Al nostre país hi ha artistes amb gran capacitat d’expressió, amb bagatge cultural, sensibilitat i un profund sentit estètic que segur que podrien imaginar intervencions en l’espai públic de gran impacte, capaces d’interpel·lar tothom sense generar gaires reaccions no desitjades. Potser fóra hora de posar-los a treballar.