Els mercats no existeixen

24 d’agost de 2011
Si alguns de vostès encara tenen estómac per dedicar una estona a les seccions d'economia de la premsa diària, estaran familiaritzats amb conceptes com "la prima de risc", les "agències de rating" o la crisi del "deute sobirà". Dia sí, dia també, els mèdia ens bombardegen amb una lletania extremadament tecnificada en la qual sobresurt una idea-força: "els mercats". Uns mercats que marquen agendes, pressionen governs i es mostren eufòrics, confiats, escèptics o tensos, en aparença depenent de com bufi el vent.

Tota aquesta retòrica, que caracteritza la dieta informativa que ens empassem a diari, parteix d'una mentida colossal que hem assumit de forma acrítica: i és que, en realitat, "els mercats" no existeixen. No hi ha cap ésser superior ni tampoc cap oracle que dicti quines són les polítiques econòmiques més encertades per als països. Hi ha, això sí, una sèrie de persones i empreses que operen en el marc d'un espai –el mercat-  derivat d'allò que coneixem com a sistema capitalista. Es tracta, però, d'uns senyors amb noms i cognoms, i no pas una entitat impersonal i gairebé deïficada. Aquesta constatació no és banal: la tendència a despersonalitzar, a no identificar de forma precisa els actors que operen a l'interior d'aquests mercats, facilita una lectura de la realitat que difumina la responsabilitat de qui de debó pren les decisions. A base de parlar d'"els mercats", oblidem que darrera aquesta idea hi ha uns bancs, uns fons d'inversió i uns especuladors financers. I al capdavant d'un banc sempre hi ha un banquer.

Aquest estàndard de llenguatge econòmic tan en boga és en realitat una trampa majúscula. El ciutadà assisteix a diari a un bombardeig d'idees que molt sovint és incapaç d'entendre, un espectacle on només és un convidat de pedra. El que passa, però, és que en aquest cas la comprensió o no del que s'explica és el de menys. Perquè allò que de debó importa no és el que es diu, sinó el que s'omet. Així, alhora que proliferen conceptes com "els mercats", hi ha d'altres idees que pràcticament han desaparegut del debat públic. Per exemple, la qüestió de la nacionalització de la banca com a possible mesura per a reactivar el crèdit per a petites i mitjanes empreses, un dels atzucacs més greus de l'actual conjuntura.

Tot llenguatge és, a la pràctica, una forma de dominació. Qui té la capacitat d'ordenar-lo, d'establir allò que entra dins de la normalitat i el que no, té tots els números per acabar definint allò que es percep com a possible i allò que ni tan sols pot contemplar-se. Davant l'actual dictadura de la semàntica capitalista, al ciutadà crític i despert li queden poques sortides. La més digna, potser la única vàlida, és desertar i passar-se a la guerrilla de la comunicació, cada dia més forta, plural i intel·ligent. Una guerrilla que, per sort, de vegades descobrirem, infiltrada i clandestina, en les esquerdes de dignitat que encara resten en els mitjans de comunicació convencionals. Uns mitjans que, lamentablement, mai en la història havien estat tan lluny de la societat que diuen explicar.