Si hi ha un sector econòmic on el contrast entre les grans xifres i la realitat arran de terra és més estrident, és el de la música. Es pot deduir de la consulta de l'Anuari de la Música 2023, publicat per Enderrock i l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC), presentat aquesta setmana. La mirada macro ens parla d’una facturació històrica, un 39% més alta que en el darrer exercici prepandèmic -el 2019-, però, aplicant una lupa (que no cal que tingui gaire augment), topem amb un panorama força menys cofoi.

La dada cridanera és aquest 57% del volum econòmic que correspon a contractes públics, amb les festes majors com a actor central. Una barbaritat. Sovint, això vol dir grans desplegaments complaents de pa i circ, però més enllà de consideracions artístiques, la professió denuncia cosetes com ara l’"abús de poder", la “prepotència” i l'“intrusisme” de les administracions, i parla dels “concursos poc transparents”, i del silenci que s’imposen els músics per por a no tornar a treballar amb determinat ajuntament o color polític. És un dels punts més greus que es poden llegir al Decàleg de bones praxis per a contractes públics, redactat per l’ARC i publicat a l’Anuari.

[noticiadiari]2/260564[/noticiadiari]
En els anys electorals, com ha estat aquest, tot plegat s’agreuja per la incertesa que campa en molts governs municipals: aparaular un concert (sense arribar a signar-lo) i després incomplir el tracte és pràctica corrent quan unes sigles són substituïdes per unes altres. Un modus operandi al voltant del qual hi ha una autèntica omertà siciliana a la catalana terra. La suspensió, just després del 28-M, del festival Eufònic a La Ràpita, un esdeveniment que acabava de rebre el Premi Nacional de Cultura, és un exemple de com el món musical ha d’estar avesat, en aquest país, a viure permanentment amb l’ai al cor. 

Alhora, després de la pandèmia han augmentat les despeses per la inflació i els encariments energètics, i s’ha eixamplat la distància entre els caixets dels artistes estrella -una espectacular minoria (els productes catalans més reclamats d’aquest estiu s’han enfilat per damunt dels 20.000 euros el concert)- i la immensa majoria dels músics. Aquests últims es veuen abocats a la “precarietat permanent” per la inexistència de models de contractació sòlids, que precisin les condicions de treball i estiguin protegits, per exemple, de suspensions o ajornaments, com diu en el mateix Anuari Josep Reig, president de Musicat, l’Associació Professional de Músics de Catalunya. 

[noticiadiari]2/261564[/noticiadiari]
I per si no n’hi hagués prou, a tot això cal afegir que, des de fa un temps, prospera una hipersensibilitat cap a les molèsties que la música en viu pot eventualment ocasionar als veïnats. N’hi pot haver prou amb algunes queixes perquè sales consolidades puguin veure’s en perill, els escenaris perduts sovint no són rellevats, i ni tan sols els poderosos macrofestivals tenen garantida la continuïtat al Fòrum barceloní, com va fer saber fa unes setmanes l’Ajuntament. Aquesta ja és una altra lliga, però diu molt del paper que atribuïm a la música en les nostres vides, i d’una certa idea d’individualisme postmodern: de la mateixa manera que qui viu a Gràcia ja sap que el mes d’agost se les haurà de tenir amb les festes durant una setmana, i entén que el gaudi general passi per damunt seu, una mentalitat equivalent podria prevaldre en altres contextos on hi ha un interès general. 

La paradoxa és que som a un país on cada any s’aboca al circuit d’escenaris un munt de músics sobradament preparats, dels quals després presumim quan veiem que es fan un nom a l’estranger, ja sigui una Rosalía, una Rita Payés o un Marco Mezquida. A Barcelona hi ha cinc escoles superiors de música, i el contingent de talent resultant contrasta amb els trèmols horitzons laborals. Imagino que una de les assignatures de l'ESMUC o el Taller de Músics deu ser Preparació per a una vida austera, provisional i procliu a una gran vida interior.