És una bona cosa que els tribunals s’endinsin en les aigües tèrboles del finançament del futbol i dels futbolistes. Aquests nois, molts d’ells, viuen en un microclima sense obligacions ni càrregues, i està bé que el pes dels diners acumulats els faci caure del núvol. L’argument d’haver delegat tot el que a la vida no és xutar la pilota no és prou justificació. A veure si les investigacions tenen prou èxit. I a veure si l’operació s’estén a altres racons foscos del negociat esportiu.

Però la investigació sobre el frau fiscal dels futbolistes té una complicació afegida: la càrrega social i emotiva. Quan apareixen denúncies o revelacions sobre polítics o empresaris, l’opinió pública tendeix a aixecar-se com un sol home i aplaudir el tribunal mentre crida “ja ens ho imaginàvem, això!”. Hi ha una predisposició favorable a creure en la manca d’honradesa d’algunes professions, i un desig justicier conseqüent, amb regust de venjança.

En canvi, amb els futbolistes entrem en un terreny molt diferent. Hi ha molts pòsters de jugadors a les parets, molta samarreta comprada i molta emoció desbordada després de cada jugada com per acceptar la decepció de saber que el diners que vas pagar per poder penjar aquella foto al capçal del llit han anat a parar a Andorra, a Liechtenstein o a les Illes Caiman. I la primera temptació és pensar en la mà negra, en la persecució dels rivals, en el carnet de soci del jutge o el fiscal. Són evasors, sí, però són els NOSTRES evasors. I segur que els que denuncien són dels altres. Aquest és el gran risc.

I si la tendència a veure conspiracions és tant gran com lamentable entre els aficionats, molt pitjor és constatar com, tantes vegades, la premsa s’hi suma amb entusiasme, o fins i tot s’escarrassa a posar-se al capdavant del col·lectiu de suspicaços o de partidistes. Engrandint les misèries del rival i minimitzant les pròpies (admetent ja, amb tristesa i resignació, que rels mitjans fa temps que es van enfundar cadascun una samarreta), o investigant les hipotètiques motivacions inconfessables de cada denúncia amb més zel que comprovant la veracitat de l’escàndol, no se solidifica la credibilitat periodística del sector. I diria que aquesta credibilitat no és tan sòlida com caldria, hores d’ara.