En ciència política hi ha una teoria coneguda com la Corba de May, que ens explica que els líders i votants d’un partit tenen un perfil majoritàriament més moderat que el dels militants del mateix. Així, mentre que les bases del partit habitualment tendiran a donar suport a posicionaments més extrems, les seves elits dirigents i els seus potencials votants en podrien ser més reacis.

Seguint la lògica presentada per aquesta teoria, en l’elecció del nou secretari general del PSOE sembla ser que s’ha imposat el candidat de la militància, mentre que la candidata de bona part de les elits territorials (i mediàtiques) del partit n’ha sortit ben escaldada. La victòria de Sánchez però, lluny d’asserenar els ànims en el si del PSOE i del dia a dia del Congrés dels Diputats (com hauria suposat una victòria de Díaz), deixa uns quants temes a l’aire.

En primer lloc, la major proximitat dels sanchistes amb Podemos, així com la seva forta oposició al poder de Rajoy, probablement complicarà la legislatura als populars. Tot i que és cert que el recent precedent dels pressupostos ens mostra com el PP pot governar tan sols amb els vots de Ciutadans i del PNB, l’esperada major bel·ligerància per part de les bancades socialistes i la possible pinça que el PSOE pot fer a partir d’ara amb Podemos i els partits nacionalistes (en només algunes qüestions) pot fer la legislatura més difícil a Rajoy. Si és així, no ens hauria d’estranyar que la idea d’un avançament electoral guanyi pes.

En segon lloc, les coses, però, tampoc seran gens fàcils per Sánchez i el seu nou equip directiu. Per una banda, Sánchez, que va renunciar a l’escó just abans d’investir Rajoy, no podrà ser diputat al Congrés, minvant per tant la seva capacitat de fer oposició (almenys des de dins de l’hemicicle) a Rajoy. Queda pendent saber qui serà el seu delfí dins del Congrés, però el que és cert és que una part important dels 84 diputats del PSOE eren més propers a Susana Díaz, i que d’entre les persones que li van donar el seu suport durant la campanya, no hi havia pràcticament cap primera fila del partit.

A tot això se li haurà d’afegir el joc d’equilibris interns en el qual s’haurà de moure Sánchez. Tot i que el polític madrileny ha guanyat a totes les comunitats autònomes excepte Andalusia (susanista) i el País Basc (Patxi López), la federació andalusa representa el 27% de la militància del partit (Catalunya només en representa el 7%) i, per tant, Sánchez haurà d’anar amb peus de plom per intentar reunificar un partit dividit territorialment, amb els barons en contra i els poders fàctics que prometen bel·ligerància.

De l’astúcia del nou líder del PSOE i de l’estratègia a partir d’ara de Podemos en pot acabar depenent qui s’acabi enduent la imatge del principal partit de l’oposició a Rajoy. Un títol que, tanmateix, amb un PP totalment esquitxat per casos de corrupció però fort a les enquestes, a hores d’ara no sembla que pugui anar gaire més lluny del pur simbolisme.