Per què compta més el soroll que la música en el món polític d’avui tant en l'àmbit local com en el nacional o internacional? Ja fa massa temps que dura la percepció que la política, més que no pas fer possibles les necessitats, es dedica a treballar realitats altres que no pas aquelles que el ciutadà considera de rabiosa necessitat. El que per a uns és d’urgència imperiosa, com ara les factures de carburants, llum i gas, d’altres ho ignoraran perquè la seva, de necessitat, serà com recondueixen, amb la crisi agreujada per guerres, el seu negoci, que el saben despesa prescindible quan tothom és cridat a la cultura de l’estalvi. Estalvi que molts treballadors que no saben què vol dir per què no poden arribar a final de mes. 

Inflació, un nom que retorna. L’angoixa comença a senyorejar la gestió de les economies particulars i col·lectives. I aquestes col·lectives, de necessitats, la política les ha d’atendre, des de les administracions, com un deure de servei públic. I hauria de fer-ho des de la sinceritat i amb complicitats entre uns i altres. Però no. La política continua instal·lada en els recels, les desconfiances i la crispació. ¿De debò que ens ho creiem que aquell primer d’octubre d’ara farà nou anys va ser perquè els partits independentistes volien un país nou? La unitat es demostra al Parlament. Ja comencen a ser perennes aquests recels i aquestes desconfiances, quan el que demana el sentit comú és la defensa de les idees i dels posicionaments polítics des del diàleg i des de la raó discutint des d’una amistosa discrepància política. 

Per què cal demanar temps en el debat respecte al suport als pressupostos del Govern o posicionar-se en el no a l’avançada de la Llei de lleis davant els perjudicis que pateixen molts sectors, quan la situació que ens toca de viure és excepcional i tothom hi posa el coll? El ciutadà mostra la seva inquietud i compleix normes i regles per lluitar contra tanta afectació, però es desconcerta quan s’adona qui ni davant d’un panorama tan desolador, que va rebrotant, els governants es mantenen en la política de picades de bec. Si al Parlament, els grups parlamentaris de tradició democràtica no donen suport a la llei de la qual emanen totes les polítiques del Govern, s’ha de convocar eleccions. No hauria de ser possible governar amb pressupostos prorrogats, perquè vol dir fer polítiques de manteniment i prou.  

Si la política vol fer creïble que el benestar dels ciutadans és la prioritat al costat de treballar, sincerament, per un país nou, els grups parlamentaris que se serveixen d’aquest discurs han de negociar, evidentment, però han de donar suport als números del Govern perquè és de la llei de pressupostos d’on emanen totes les polítiques: de salut, d’ensenyament, recerca i universitats, de cultura, de protecció i seguretat, de comerç, d’indústria, d’agricultura, de ramaderia, de pesca i de canvi climàtic i de tots els àmbits i sectors del viure de cada dia. Cada dia més costós!