“Si volem entendre el clima intel·lectual d'una època, no hi ha res millor que llegir-ne els dietaris dels personatges secundaris”.

Valentí Puig, Dones que dormen

Apropar-se als dietaris dels personatges secundaris de la història és una de les millors maneres de respirar el clima d’una època. Deu ser amb aquesta idea que, remenant llibres de vell ara fa uns mesos, vaig comprar les memòries que Joaquim Ma de Nadal va escriure sobre els anys en què va ser secretari de Francesc Cambó.

De Nadal era un jove monàrquic i conservador, disculpin la redundància, fascinat per l’aura del gran polític catalanista. Va acompanyar Cambó durant sis anys convulsos que acaben amb el cop d'estat de juliol de 1936 i la revolució anarquista a Catalunya. La Guerra Civil va ser una tragèdia doble a casa nostra, convé recordar-ho. La derrota va portar centenars de milers d’exiliats i sis mil afusellats pel franquisme, però la guerra va començar amb una violència tant o més cega i injusta. Entre set i nou mil burgesos, monges, capellans i altres innocents considerats enemics pels anarquistes, van patir persecució i mort. De totes les mentides del franquisme, la del “terror rojo” era la menys mentida de totes.

El secretari de Francesc Cambó va salvar la vida contra tot pronòstic. Quan els anarquistes de Mataró l’havien detingut i anaven a afusellar-lo, un grup de falsos milicians vinguts de Barcelona el va reclamar per ajusticiar-lo a la capital. El van traslladar a la comissaria de Via Laietana, on centenars d’altres perseguits esperaven el seu trasllat a l’estranger. Allà de Nadal va tenir un darrer ensurt. A la matinada, pels passadissos, va topar amb un milicià anarquista armat. “No s’espanti, no es pensi que soc roig; m’he disfressat per salvar els perseguits. He pogut facilitar la fugida a molta gent. Ara a les sis aniré a embarcar seixanta monges del Sagrat Cor cap a Itàlia. Seixanta monges i un frare, vostè”.

La guerra va acabar amb el somni de la Catalunya impossible i va portar el desastre del franquisme. El terror roig va anar seguit del terror blau i Catalunya va ser víctima per partida doble. Franco, que va començar matant, es va apagar matant. D'aquí a pocs dies, el 27 de setembre, farà 50 anys dels últims afusellaments de la dictadura. Cinc morts a mans de tiradors voluntaris de la Guàrdia Civil. Jon Paredes Manot, conegut com a Txiki, va ser afusellat al cementiri de Cerdanyola del Vallès després d’un judici farsa fa només cinc dècades.

Quan el franquisme va afusellar Txiki feia poc més d’un any que Salvador Puig Antich havia estat executat a la presó Model. Tots dos van compartir un judici injust, una sentència amb olor de venjança i alguna cosa més. Els defensava l’advocada Magda Oranich, llavors una jove de tot just trenta anys. Oranich començava en aquells anys una vida de compromís que la portaria del dret a la política.

Joaquim Ma de Nadal explica a les seves memòries que aquell jove anònim que va ajudar a salvar-lo, va acabar guanyant fama a Barcelona. Amb una activitat constant va salvar prop de tres mil persones i va acabar sent conegut amb el nom de “Pimpinela Escarlata”. Es deia Antoni Oranich i seria, anys més tard, el pare d’aquella advocada que defensava militants antifranquistes d’un sistema jurídic que encara no era sistema de justícia.

Deu ser una anècdota, una coincidència, però també podria ser alguna cosa més. La història rima i de tant en tant algunes nissagues ajuden a lligar la mètrica del poema. La justícia i la defensa de la llibertat estan per sobre de les ideologies. L’anarquisme pot ser tan assassí com el feixisme i la política de la bondat ha d’estar sempre per sobre de les doctrines d’un bé o altre superior. A Catalunya, sempre al mig, aquesta idea és més evident que en molts altres llocs. Els Oranich sembla que ho sabien.