Els principals partits independentistes han acabat de definir amb certa claredat la seva posició política envers el conflicte de sobirania amb Espanya. Amb l’excepció de la CUP, inestable per naturalesa, tant Junts com Esquerra han assumit papers diferents en l’auca de la independència. Tots dos papers són indispensables per avançar.

Junts ha perfilat aquest cap de setmana quina és la seva visió de la situació política actual, tot assumint les contradiccions que comporta i fent una aposta clara per la confrontació amb l’Estat. El partit del president Puigdemont és la part de l’independentisme que es presenta com intransigent, i decidida a fer efectiva la independència el més aviat possible.

Tanmateix, la retòrica convençuda i convincent de Junts presenta una mancança evident: després dels fets d’octubre de 2017, quan l’independentisme va decidir no presentar batalla i retirar-se abans del combat, hom troba a faltar una proposta clara i explícita del com i el quan. 

Esquerra, per la seva banda, aprofundeix l’aposta per forçar l’Estat a negociar una sortida política al conflicte. De moment ha arrencar el reconeixement de l’existència del conflicte –que no és poca cosa– i algun pas per desfer els efectes de la repressió: els indults. Tanmateix, la gestió miserable que fa la coalició PSOE-Podem de la taula de diàleg (només s’activa quan fan falta els vots d’ERC al Congrès) han conspirar contra l’aposta dels republicans, que necessiten més resultats palpables més aviat que tard, si pot ser abans de vacances.

Davant l’electorat independentista, que encara es llepa les ferides del 2017, tots dos partits tenen mala peça al teler. Junts s’exclama que no es pot negociar amb el PSOE, que “no hi ha res a fer”, però governa del bracet el tercer pressupost més gran del país a la Diputació de Barcelona. Renega de l’estratègia d’Esquerra però no trenca la coalció de govern. Ambdós casos són un exemple de pragmantisme gens criticable, però que xoca amb el discurs oficial.

Tampoc Esquerra no ho té fàcil, per mantenir l’aposta per una taula de diàleg i negociació que no té ni una cosa ni l’altra. L’Estat –cap sorpresa– promet però no compleix, aprova però no executa, diu que respecta els drets però els viola sense vergonya (Pegasus, lleis socials recorregudes, repressió judicial i policial). Resulta molt difícil continuar assegut a la taula amb un trampós que et torna a prometre el que no pensa complir. És una aposta de caducitat curta per Esquerra.

Sigui com sigui, tant Junts com Esquerra fan dos papers de l’auca complementaris que s’alimenten mútuament. L’Estat sap que si continua negligint la taula de negociació, l’alternativa independentista serà més amarga i dura. Com a les pel·lícules de classe B, fan de poli bo i poli dolent davant l’acusat que no vol baixar del burro. Tots dos es retroalimentem i ajuden a avançar cap a la resolució del conflicte.