La política i la ciència, com és ben sabut, acostumen a tenir pocs punts o moments de contacte, així que, els paràgrafs que segueixen, tenen molt d’intuïció i de conjectura sobre l’evolució possible en el sistema de partits al Principat. És allò que els italians anomenarien, potser, un divertimento matutí, en el qual pesen factors tant distints com ara una mirada a la tradició històrica pròpia, una reflexió a partir d’allò que s’ensuma en l’ambient, una comparació amb altres països europeus i, per què no, segurament també els desigs propis. Que cadascú, idò, doni a l’article el valor que consideri més adient, tot i que estic convençut que, deixant de banda la qüestió més complicada de noms i sigles, l’estructuració final de les forces polítiques en una Catalunya sobirana no crec que s’allunyi gaire del que aquí apuntem.

Tot fa pensar que, un cop Catalunya sigui independent, s’anirà estructurant un sistema nacional de partits polítics que, segurament, s’articularà sobre quatre forces bàsiques, dues de les quals n’ocuparan l’espai central: una del centre cap a la dreta i l’altra del centre cap a l’esquerra. Aquestes dues es disputaran la centralitat electoral i, quan no l’aconsegueixin, podran pactar entre elles per formar govern i majories parlamentàries o bé cadascuna d’elles, respectivament, podrà arribar a acords amb la força que tingui més enllà del propi espai ideològic: més a l’esquerra o més a la dreta, segons el cas. Aquestes dues forces centrals es caracteritzaran per la seva vocació de majoria, la seva voluntat de govern i la seva cultura institucional. Lògicament, potser no tindrem, de cop, aquest sistema de partits, ja que hi haurà forces, sobretot les que no hauran donat suport a la independència, que intentaran sobreviure i perdurar, si més no en les primeres eleccions postindependència. Però, a partir de cert moment, vist ja el procés d’estatalització com a irreversible i feta ja la institucionalització del fet nacional, no tindrà cap sentit fer de l’espanyolisme el reclam electoral fonamental, per damunt del model de societat o el tipus de democràcia, motiu pel qual cadascú anirà confluint amb els partits nacionals de la seva pròpia ideologia.

El més lògic és pensar que CiU deixarà d’existir com a federació de partits i, doncs, cadascú anirà a casa seva, al seu propi espai ideològic. CDC reforçarà el seu perfil homologable internacionalment com a partit liberal, ocupant el centre dreta i esdevindrà un dels dos partits centrals del país, si bé podria perdre llavors el seu sector socialdemòcrata que aniria a confluir en la gran força de centre esquerra que s’alçarà també després del dia D de la sobirania. Un partit liberal fort, tindrà a la seva dreta una força clarament conservadora, de caràcter més o menys socialcristià, si bé no exclusivament, similar als partits que es reclamen “populars”, com el PP a Espanya, els torys a la Gran Bretanya o la UMP a França. Aquest espai li toca ocupar a UDC i, en un termini més aviat curt, és aquí on confluirà el PP català. Un cop independents, en el PP haurà perdut sentit anar contra la independència i, per tant, el que pesarà serà el model socioeconòmic  i certs valors morals.

El centre esquerra, l’altra gran força políticoelectoral del país, serà el resultat d’un ampli espai de confluència. I aquí, el partit més ben situat per ocupar-lo, ara i tant, és ERC. En aquest gran espai reformista, progressista, s’hi trobaran, a més d’ERC, un sector ja esmentat de CDC, el gruix majoritari del PSC i, potser, una petita part d’ICV. Serà l’alternança democràtica al centre dreta i també la seva principal alternativa política. Parlo d’una força similar a la del Partito Democratico a Itàlia, els socialistes a França o els laboristes a la Gran Bretanya. A l’esquerra d’aquest espai hi ha lloc per una altra força d’esquerra alternativa, anomenada en alguns indrets com França “extrema esquerra”. És l’espai de la majoria d’ICV, la CUP i el Procés Constituent, similar al que a Portugal s’articula a l’entorn del Bloco d’Esquerda.

En tots aquests casos, la configuració de forces serà el resultat de grans coalicions, de processos refundacionals i de confluència de sigles. Així ha estat sempre en tots els partits que, a Catalunya i a fora, han acabat governant el país. La qüestió del nom que tindrà cada força és absolutament secundari i, potser, tindrà poc a veure amb els noms que coneixem ara. Aquí m’he referit tan sols a sigles i, com ja se sap, el nombre de ciutadans afiliats a partits polítics és realment baixíssim. De manera que, en una situació nova, pot acabar passant que hi siguin majoritaris els homes i dones que vénen directament de la societat i que, abans, no han passat per cap partit polític. Ja entenc que, ara i tant, tot això de què parlo pot semblar política-ficció, però de més verdes en maduren i, en el futur, veurem companys de viatge, rere certes sigles, que ara no ens creuríem de cap de les maneres, ni en cas d’al·lucinació desfermada...

Algú es demanarà, legítimament, què passarà amb aquells partits i dirigents que s’hauran oposat a la independència. Doncs exactament el mateix que ha passat tota la vida amb els que, havent-la defensada sempre, ens ha tocat de viure en una societat que encara no optava per la sobirania. No ens n’hem anat del país, perquè allò que pensàvem no era majoritari, com no crec que se’n vagin tampoc aquells que hauran quedat en minoria defensant la dependència. Però si tenim en compte que no s’ha donat mai el cas d’una nació que un cop independent hagi reclamat de tornar a l’etapa anterior per reclamar ser governada per l’Estat que l’oprimia nacionalment, el mateix passarà amb Catalunya. I, per tant, per més que al principi algú pugui tenir la temptació de promoure alguna temptativa espanyolista populista, serà una experiència de recorregut breu i, al final, veient la situació com a irreversible, el que pesarà serà la ideologia i no pas la dependència o independència de Catalunya, simplement perquè ja serem independents. Algun lector podrà preguntar-se per C’s: i Ciutadans, doncs, on aniran a parar els seus membres i electors? La resposta és ben senzilla: a tot arreu sense excepció, ja que seran les sigles que més s’esmicolaran per tot l’arc parlamentari nacional, un cop desapareguda la raó de ser de la seva existència...