Ada Colau vol que la Sagrada Família pagui permís d'obres. En cent-trenta anys els promotors de la basílica -la junta constructora i el patronat- no l'han abonat mai perquè cap alcalde havia gosat fins ara demanar-los-el.

L'alcaldessa de Barcelona fa, més enllà del seu posicionament poc proper a la religió catòlica, un altre gest. És l'enèsim. Si mirem enrere, en poc més d'un any de mandat en porta uns quants. No va anar a la missa de la Mercè, esborra del nomenclàtor el saló de la Reina Regent, la plaça Joan Carles I i la plaça de la Hispanitat, va retirar el bust del rei Joan Carles i les referències a Joan Antoni Samaranch a la Casa Gran, va acabar amb la missa del 18 de juliol a Montjuïc i va renunciar als Jocs d'Hivern. Són moltes coses. I m'atreviria a dir que totes són molt raonables.

Tots aquests gestos tenen comuns denominadors: no costen diners, tenen un alt simbolisme que dóna coherència ideològica a la seva acció de govern, i no depenen de terceres administracions. Seria injust no admetre, però, que n'hi ha que tenen més trellat: Barcelona ha passat de personar-se contra vaguistes a fer-ho com a acusació en casos discriminació o els abusos dels Maristes.

Els gestos de Colau, que acusa no tenir una majoria estable ni la complicitat de la Generalitat i l'executiu espanyol, no es veuen compensats amb una acció de govern efectiva en les seves grans promeses: ni s'han afrontat de forma eficaç els problemes que genera el turisme massiu que van promoure els darrers governs del PSC i el de CiU ni ha aconseguit reduir el preu del lloguer, aturar els desnonaments o tancar el CIE de la Zona Franca. Recaptar el 100% de la taxa turística o la guia de preus dels lloguers són qüestions per fer. L'alcaldessa té pendent aconseguir complicitats dins i fora de l'Ajuntament per sortir-se'n.