Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez.

Sovint recordo Els Pollastres Germans, el restaurant de menjar ràpid que regenten Gus Fring i Max Arciniega a Breaking Bad i Better Call Saul. El local està al perímetre comercial d'Albuquerque i fa aletes cruixents en un ambient de safates de plàstic, rumor de fritanga, uniformes grocs i somriures corporatius.

Sota les aparences, no obstant això, s'amaguen les intrigues milionàries del narcotràfic. Els camions de l'empresa no transporten productes carnis sinó partides d'estupefaents i els seus treballadors més rendibles no exerceixen de comercials, sinó de sicaris. En la confusió fronterera del desert de nou Mèxic res és el que sembla.

No fa falta deixar-se portar per fantasies de pel·lícula per entendre que qualsevol negoci porta a les seves entranyes la possibilitat de ser una tapadora. Les ambicions més brutes s'acullen sota les més respectables coartades. Només així s'explica, per exemple, que una europarlamentària tal vegada no és una servidora pública, sinó una agent doble al servei d'una dictadura petroliera.

"Us asseguro que el poder no em canviarà", va dir Zapatero en la seva primera aparició com a president electe. Però aquelles declaracions tenien alguna cosa d'ingenu o de voluntarista. No perquè el poder corrompi, sinó perquè el govern i el poder no són nocions equivalents. Que Rubalcaba acabés fent ombra a Zapatero ens ofereix un bon motiu de sospita.

És legítim denunciar la vocació colpista dels magistrats que han bloquejat la renovació del Tribunal Constitucional i que fa quatre anys que usurpen el càrrec. No obstant això, convé fugir de l'anècdota i trobar patrons que permetin entendre el paisatge en el seu conjunt. No hi ha aquí una rebequeria esporàdica, sinó una exhibició rutinària de poder.

Ara penso en Felip VI, un rei al qual ningú ha votat i que el 3 d'octubre de 2017 va treure el cap a totes les televisions per explicar-nos els límits de la democràcia. Parlava en nom dels magistrats que van prohibir el referèndum de l'1-O. Parlava en nom dels policies que van apallissar als votants enfront de les urnes.

Resulta temptador creure que les relacions de poder es dirimeixen en els despatxos governamentals. Que els parlaments, amb les seves estructures d'amfiteatre grec, reflecteixen el colorit ideològic de la sobirania popular. Tota la nostra innocència s'ensorra en els moments de crisis. És llavors quan emergeix el monstre dels soterranis per imposar les seves raons.

[noticiadiari]2/250487[/noticiadiari]

Les cites electorals semblen més una maniobra de distracció que un vehicle per l'expressió dels anhels col·lectius. En el fons, ja sabem qui mana: patronals de la marca Espanya, militars de genealogia franquista, capos policials, magnats del pastís televisiu, magistrats amb togues tan casposes que no valdrien ni per arbitrar un partit de solters contra casats.

Va morir Franco i el poder no va canviar de mans, sinó d'aspecte. La democràcia espanyola. Els Pollastres Germans.