Imagina't que llegeixes un article crític amb el fet que a Twitter es titlli repetidament de MILF (Mother I'd Like to Fuck: mare a qui m'agradaria follar) la vicepresidenta del govern català, Joana Ortega. Imagina't que el tuiteges, qualificant l'article de necessari. Imagina't que l'autor d'un dels tuits es defensa dient que l'article en qüestió treu la cosa de context, que ell no té cap prejudici sexista i que s'ha referit moltes vegades al president Mas com a MHILF (Molt Honorable a qui m'agradaria follar). Imagina't que intentes encetar un debat amb frases de 140 caràcters i, a mig fer, et compromets a explicar-te sense restriccions d'espai. Deixa d'imaginar: benvingut al món real.

Quan diem que no tenim prejudicis, els nostres prejudicis es fan un tip de riure. No hi ha manera humana d'esborrar-los de tots els racons del cervell. És més: ni que nosaltres no en tinguéssim, no podríem evitar que suressin en l'ambient. Els prejudicis hi són, i ignorar-los els dóna ales, els fa créixer. L'única via que tenim per mantenir-los a ratlla és ser-ne conscients en tot moment, per evitar que ens ataquin per sorpresa i ens devorin.

Explico sovint que vaig créixer enganyada: els pares em van dur a una escola (fantàstica, per cert) on em van fer creure que la igualtat entre homes i dones ja era un fet, que la societat caminava ella sola cap a un futur just i que Catalunya era un país com qualsevol altre, amb una llengua plenament normalitzada. De petita, doncs, no vaig sentir cap necessitat de ser feminista, ni progressista ni catalanista. Aquelles ja eren lluites guanyades, i la vida és massa curta per perdre gaire temps reivindicant evidències.

Però un mal dia vaig sortir d'aquella bombolla ideal que era la meva escola, i vaig descobrir que m'havien enredat. Que gairebé tot estava per fer. Que de la igualtat encara n'havíem de parlar en futur: no era veritat que les dones de la meva generació ja ho tinguéssim tot guanyat. Que el progressisme estava amenaçat per mil cantons. I que no, no vivíem pas en un país normal. Què hi farem: tocava arremangar-se i seguir lluitant. Va ser així com em vaig fer feminista i progressista i independentista, ves quin remei.

Per desgràcia, avui encara són necessàries les quotes femenines: les dones ho continuem tenint refotudament més fotut que els homes per accedir a determinats càrrecs professionals. Per desgràcia, avui encara és necessari estar alerta davant qualsevol símptoma de masclisme: el sexisme contra les dones és encara massa present a tot arreu, i és estadísticament molt més elevat que el sexisme contra els homes. Al Twitter i a la vida, per entendre'ns.

"Em sembla igual de legítim parlar de MILF que de DILF (Dads I'd Like to Fuck). La normalitat", apunta la Júlia en un tuit. El tema de la legitimitat se m'escapa, però sí que sé que la normalitat és a anys llum, que de moment la igualtat entre homes i dones ens l'hem de pintar a l'oli. "La normalitat s'aconsegueix practicant-la", insisteix la Júlia.

Doncs mira, no. La normalitat només s'aconsegueix reivindicant-la. Amb quotes, amb manifestacions al carrer, amb processos participatius i amb tantes mobilitzacions com calguin. Podem fer veure que el problema no existeix si no ens movem de la nostra bombolla. Però si en sortim, no tenim cap més opció que arremangar-nos i intentar combatre'l (també podem mirar cap a una altra banda, és clar, però així no arreglarem res). El Twitter no és pas una bombolla estèril, com potser podria ser-ho un grup de WhatsApp. Al Twitter, i a la vida, hi ha encara molta feina a fer abans que el feminisme deixi de ser necessari.

Sí, és molt pesat exercir de feminista. Tant o més que exercir d'independentista o de progressista. Però encara no podem relaxar-nos en cap sentit. Per descomptat que podem fer broma de tot, visca la llibertat d'expressió, però hem de tenir clar que un comentari sexista sobre un home no serà llegit de la mateixa manera que un comentari sexista sobre una dona. És més: si jo escric que m'enduria al llit el president Mas o el Quim Arrufat, seré vista per més d'un com una porca; si tu, lector mascle, escrius que t'ho faries amb la vicepresidenta o amb la Inés Arrimadas, guanyaràs uns quants retuits. I no et repto a fer-ne la prova perquè el que jo vull en realitat és el que volem tots, homes i dones i amebes del cap dret: abraçar el David Fernández.