Ple estiu, pics de calor insuportable, mitjans de juliol, cap de setmana. I la crida a manifestar-se per la llibertat dels presos polítics aplega unes 200.000 persones en ple centre de Barcelona. Més enllà del ball de xifres, els fets corroboren que l'independentisme no és una febre passatgera, que té arrel i fonaments, que té gruix i massa social. Que té una fervorosa voluntat de canviar les coses, de fer-les possibles i de lluitar el temps que calgui per aconseguir els objectius. I que ha vingut a quedar-se.
 
Just una setmana després de la trobada entre els presidents Quim Torra i Pedro Sánchez, les fitxes tornen a ser sobre la taula. D'una banda, la mobilització popular i les ganes de canvi. Un compromís que s'ha vist referendat –quanta teca per només 7 dies– per la decisió històrica del tribunal alemany que refusa el delicte de rebel·lió en el cas de Carles Puigdemont. De l'altra banda, bones cares i unes maneres molt més elegants que les patides –en cops, en revenges i en odis sulfúrics– per part de l'anterior partit que ha governat Espanya.
 
Fins al moment, el nou president espanyol s'ha entestat en demostrar que és una altra cosa: educat, respectuós i flegmàtic... almenys en aparença. Perquè, mentre tothom espera un gest, un de veritat, els fets ens diuen que els engranatges que mouen les estructures de l'estat espanyol –tan feixucs i anquilosats– no tenen ganes de canviar les coses. Aquest dilluns hem sabut que la Moncloa no demanarà a la Fiscalia una rebaixa de la petició de penes als presos polítics amb l'argument de "no interferir en la seva independència".

A dia d'avui, Sánchez ja ha tingut temps per saber què hi ha, amb què juga i quins són els anhels d'un poble que no es cansa de perseverar. Si no fa missatges clars, ho té ben cru, perquè el desig independentista no és passatger: no recula, busca solucions i nous marcs, com demostren els fets i la insistència, com també ho fan els moviments de Puigdemont. Aquest dilluns el president a l'exili ja ha posat noves variables amb la proposta d'un nou espai polític que ampliï el perímetre del PDECat. Caldrà veure, també, com s'ho pren el PDECat.
 
Malgrat tot –que no ha estat poc–, el sobiranisme resisteix i es fortifica. I cada dia que Sánchez passi més a prop de la gesticulació que de l'acció, tindrà menys opcions d'apropar-se a la gran massa social que avui representa l'independentisme. En ple estiu, amb pics de calor insuportable, a mitjans de juliol i cap de setmana, el clam sobiranista ha aconseguit aplegar 200.000 persones. Imaginem què pot passar en el pròxim 1-O, just un any després del referèndum i de la brutal violència estatal.