Quan feia periodisme a Bellaterra, als anys vuitanta, molts estudiants anaven amb El País sota el braç, perquè feia modern i progre, i un dia a classe, a un dels bons professors que hi corrien, l’Enric Saperas, se li va escapar una confessió amarga. “Això de llegir premsa de Madrid aquí no ho havíem fet mai!”. Era només el començament d’una llarga hegemonia intel·lectual madrilenya a la Barcelona progressista. Esclar, allà hi tenien la movida, Tierno Galván i Radio 3, i aquí tots érem una colla de xirucaires de pet i porró.

Fa poc més d’un any vaig assistir a un sopar de, diguem-ne, professionals lliberals de l’ala progressista, de sensibilitats diverses en matèria nacional, on hi van aparèixer, naturalment molt benvinguts, dos il·lustres madrilenys, periodistes d’esquerres. S’havia produït la manifestació de l’11 de setembre del 2012 i vaig imaginar que aprofitarien per preguntar-nos què en pensàvem. Però bé, això no va anar exactament així: més aviat vam ser tots nosaltres els qui vam quedar molt ràpidament assabentats de la seva opinió, que, com es va veure, ells estimaven que era la més trascendent de la nit.

Algú de la taula els va comunicar que havia estimat convenient anar a la manifestació i la rèplica automàtica, acusatòria, va ser: “¿Y fuiste aunque la organizara la derecha?”. El diàleg va esclatar a moltes bandes, i era ben estrident el desconcert del sector “capitalino” en veure que a una colla que consideraven dels seus, “internacionalista y sin fronteras” (parlo d’un sopar on, ho diré clar, abundava el vot al PSC i ICV), les posicions favorables o comprensives amb la manifestació no eren precisament aïllades, sinó força notòries. Semblaven mestres d’escola renyant criatures per fer i pensar coses incorrectes, i no van mostrar cap interès en mirar d’entendre perquè, tot d’una, una sèrie de “compañeros” feien i deien coses tan estranyes i incompatibles amb l’elevat cosmopolitisme supranacional que ells pretenien encarnar.

Hi ha intel·lectuals madrilenys, mai no diré tots, esclar, però Déu n’hi do, que, quan vénen a Catalunya, no pregunten, no escolten. Gravíssim si resulta que, a més, són periodistes i el que haurien de fer és precisament el contrari: preguntar molt, moltíssim, per mirar d’interpretar perquè està passant això tan gros que, alerten ells mateixos, està passant. Atribuir-ho tot a una follia col·lectiva o una manipulació a gran escala, com veiem cada setmana a articles signats des de Madrid (i no només a mitjans considerats conservadors)  revela una mandra de pensament estrepitosa i impròpia d’algú que pretengui ser considerat un intel·lectual. Quan parlem de superioritat moral, enrecordem-nos d’aquesta: rebenta tots els mesuradors.

Potser mai no hi havia hagut una distància tan gran no ja entre Madrid i Barcelona, sinó entre totes dues intel·lectualitats progressistes, tan còmplices durant tres dècades. Alguna cosa s’ha trencat i ells no se n’han adonat perquè ni escolten ni pregunten, i per més que vinguin aquí a renyar-nos, a acusar-nos i donar-nos lliçons contra el “nacionalismo reaccionario”, caricaturitzant el procés sobiranista tot reduint-lo un líder messiànic, i tractant-nos a tots de justets, pensant que ens obren els ulls amb la seva profundíssima anàlisi, no ens acostarem més, sinó tot el contrari. Sobretot si aquest mètode l’apliquen a interlocutors que sempre se’ls havien mirat amb amabilitat i respecte, com en aquell sopar. Però tant se val: potser, després de tot, ja ens està bé que continuïn creient-se fins al final les seves pròpies consignes.