Un país és una suma de moltes coses, persones, entitats, empreses, institucions... Un espai nacional com el nostre, escapçat al nord per una frontera d’estat i, al sud, fragmentat en estructures administratives “autonòmiques”, és enormement complicat que disposi d’instruments de cohesió, coneixement i interrelació interna. El poder polític és, en general, hostil a la idea de Països Catalans i, quan no, en el millor dels casos, hi és simplement indiferent. Com a àmbit polític o nacional, ni que sigui en construcció, aigua en un cistell. Com a àmbit lingüísticocultural vam fer el grandíssim pas del Ramon Llull, amb seu a Andorra, per a la projecció internacional. Ja veurem si podrà aguantar o no amb les maltempsades generalitzades a les darreres eleccions, a tot arreu.
Feliçment, però, un país no són només les seves institucions polítiques, governs o administracions. Si així fos, en el nostre cas ja fa temps que hauríem begut oli. Disposem de meritíssimes entitats (Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià) que duen a terme una activitat sociocultural més que lloable. Però, per més que totes elles estiguin integrades a la Federació Llull, la seva lògica, pràctica i dinàmica acaba sent estrictament “regional” en la seva quotidianitat, altrament dit, purament “autònomica”, aturada en els límits legals dels marcs territorials consagrats per l’autonomia espanyola. Es visiten en els actes assenyalats de cadascun d’ells (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, els Octubre o la mani del 25 d’abril, la Nit de la Cultura a les Balears) i no gaire més, a nivell global de Països Catalans, presos com a espai compartit i comú.
També hi ha l’acadèmia, clar, l’Institut d’Estudis Catalans, respectat i respectable, però el seu abast real sobre els 12 milions de població és descriptible. Des de la Generalitat, a través de fórmules diguem-ne “creatives”, anàvem ajudant, discretament o no, les entitats que, realment, treballen per la cultura i el país, amb resultats positius en el territori. Però em consta que ara les coses han canviat i que projectes sòlids com Escola Valenciana, al sud, o la Bressola, al nord, pateixen estretors econòmiques que fan perillar el seus projectes de normalització, justament ara que les circumstàncies polítiques els fan més imprescindibles que mai.
El cas més escandalós és el de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC), promoguda i conduïda des de Mallorca per la professora Magda Gonzàlez Crespí. Amb el pretext que rebien les subvencions regulars per conveni amb el Departament de la Vicepresidència i que aquest ha estat ara eliminat, s’han quedat sense res, zero euros. I es dóna la paradoxa que l’entitat que va promoure la commemoració a l’ONU, a Nova York, dels 40 anys de l’himne i el concert que hi va fer Pau Casals, no podrà fer-hi res ja que, a més de no rebre ajudes, el govern català els posa com a condició que la commemoració es canalitzi a través de l’ambaixada...d’Espanya! L’Orquestra, i la Coral corresponent del mateix àmbit territorial, que ha fet concerts al Palau de la Música i a Cuixà, que s’ha fet sentir a l’Alguer, a les Balears i al País Valencià, ara ha vist com les seves fonts de finançament eren estroncades. De cara al proper concert a Barcelona, sembla ser que no sols no cobraran per actuar, ni director ni ningú, sinó que els joves músics hauran de pagar-se el viatge de la seva butxaca, carregar amb l’instrument i espavilar-se a trobar lloc per dormir i menjar.
A l’interior del nostre àmbit, la Institució Cultural de la Franja de Ponent, promoguda en condicions gairebé d’heroisme per Paulí Fontova, ha hagut de tancar el cèntric local que mantenia a Calaceit, per no poder sostenir-lo econòmicament. Un país, una cultura, una llengua són la suma infinita de gestos anònims, que sovint passen desapercebuts, d’esforços diaris, de projectes valents, promoguts i protagonitzats per persones que saben que viuen en territoris difícils, però que justament per això la seva acció és més necessària. Retrocedir en qualsevol d’aquests llocs, és un retrocés general, de tots, nacional, encara que la miopia regionalista i irresponsable del Principat no se n’adoni. Al capdavall, durant segles sense governs propis, ni institucions, ni res, aquest país ha pogut resistir nacionalment gràcies a ells, a aquesta mena de gent que no plega.