Estem vivint un moment especial, probablement històric amb majúscules. Després de molts anys de treball de formiga de molta gent, i amb la darrera embranzida de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), treballant des de la base amb el poble de Catalunya, ha esclatat la consciència i el sentiment independentista d’una part molt important de la població que, a més, sembla que va creixent. Ara bé, ni aquesta situació il·lusionant i única, ni les properes eleccions, no ens haurien de fer perdre de vista la necessitat de continuar reflexionant, amb serenor, sobre els reptes polítics de la Catalunya d’avui i del futur. Ho faig des de la independència política partidista, però des d’una posició d’esquerra nacional, independentista, reformista, liberal-socialista o de socialisme-liberal, amb vocació de centralitat política i de govern que, en una democràcia, és des de on es poden canviar les coses per a millorar el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania i també la productivitat, l’eficàcia i l’eficiència de les nostres empreses i el nostre teixit productiu.

Com deia, sens dubte, avui un dels reptes polítics més importants que tenim sobre la taula és el de la possible independència del nostre país. En relació a aquest tema és essencial la feina de l’ANC, com la de moltes altres institucions, que treballa des de la base per a despertar la consciència i l’emoció dels catalans i catalanes respecte a la necessitat de la independència política. Crec que des de tot el catalanisme sobiranista, i evidentment per part de l’esquerra nacional, cal donar tot el suport possible a l’ANC en la seva tasca i en el seu full de ruta. Un suport que ha de deixar tot el protagonisme a aquest moviment unitari que és l’ANC i que, en cap cas ha de ser manipulat ni ha de patir interferències polítiques partidistes de cap tipus.

Tanmateix, el procés cap a la independència, en el que ha de jugar el paper fonamental el poble de Catalunya i les organitzacions unitàries i no partidistes, necessita també el suport dels partits polítics sobiranistes. El moviment popular s’ha de reflectir políticament; en democràcia, a través dels partits polítics. De tots ells, en l’arc que va de la dreta cap a l’esquerra o viceversa. I quan més forts i potents siguin aquests partits molt millor. Des del meu punt de vista, a l’espai del centredreta, el ideari sobiranista està clarament i fortament representat per CiU que, tot i els diferents posicionaments i les possibles contradiccions que hi pugui haver, ocupa una part molt important de l’espai polític català, especialment del més central. En canvi, a l’espai del centreesquerra crec que la situació actual és força diferent. Des del meu punt de vista, i amb el màxim respecte, sembla clar que el PSC, el que havia estat majoritari al centreesquerra, està en una crisi molt profunda, de la que no està clar que sigui capaç de sortir. Pel que fa a ERC i a ICV, crec que els hi falta la vocació, i conseqüentment el discurs, per a poder ser uns partits amb vocació de centralitat política i de govern. Són més aviat uns partits que es preocupen i s’ocupen de les seves respectives “tribus”, en tot cas minoritàries. El seu decantament cap a l’eix social en el cas de ICV, i actualment cap a l’eix nacional per part de ERC, els hi dificulta i impedeix esdevenir partits de majories, partits centrals, partits amb veritable vocació de govern. Falta doncs una esquerra nacional, amb vocació de majories, de centralitat, de govern, que pugui representar i presentar una alternativa al centredreta nacional (amb tots els matisos que vulgueu).

Un altre dels reptes polítics fonamentals avui és el de la regeneració democràtica. En un moment molt baix del prestigi de les institucions democràtiques, i més especialment dels partits i dels representants polítics, és fonamental i imprescindible ser capaços d’endegar un procés per a regenerar la nostra democràcia. Només les institucions, els partits i els polítics que es plantegin la política d’una altra manera podran guanyar-se el prestigi i el respecte de la gent. I avui dia, això ja no poden ser només paraules, sinó que han de ser fets. Treballar per a la ciutadania, fomentar de veritat i a fons la participació de la ciutadania, posar en primer lloc els interessos de la ciutadania, és a dir el valor del que és públic. Això implica responsabilitat, esperit de servei a la ciutadania, màxima i total transparència de les institucions públiques i dels partits i dels representants polítics. Per a començar per alguna proposta concreta: crec que faríem un pas endavant important si els partits polítics comencessin a criticar, sense cap excusa ni excepció, i a castigar sense pietat a tots aquells militants propis que estiguin implicats en algun cas de corrupció, demostrada o en el que hi hagi evidències prou clares, en lloc de dedicar-se a criticar als que fan aquestes coses en altres partits, o encara pitjor a contribuir a tapar-ho en el marc d’un oasi fictici i fals.

Un últim repte que només apunto, i que afecta a l’esquerra nacional. L’esquerra a Catalunya, a Europa i al mon s’ha de replantejar, des de ja fa temps, els seus objectius, les seva ideologia, les seves estratègies i les seves actuacions. És un problema, una crisi, de tota l’esquerra. I és un tema que requeriria més temps i més espai del que ara disposo.