Com si es tractés d’una novetat, C’s denuncia aquests dies els milions d’euros que ha rebut un determinat diari català. A més de ser noticia vella, la qüestió planteja l’etern dilema de la legitimitat que té qui denuncia per convertir-se en defensor d’una bona praxi.

El denunciant és un partit polític que en diverses ocasions ha demostrat la seva manca de voluntat liberal: no critica les subvencions pel fet de malmetre la iniciativa, encartronar les voluntats, generar la falsa expectativa que el “papa Estat” ho pot resoldre tot; no es tracta, doncs, de posar en solfa la conveniència moral de la subvenció, tan distant de la virtut com dels veritables incentius. La qüestió rau en la poca gràcia que al crític pugui fer veure subvencionat un diari que no els faci suficient cas, que no combregui amb les seves idees, que conreï un imaginari col·lectiu diferent del seu. És el que anomenen una subvenció “ideològica” (com si alguna no ho fos!)

Les subvencions als mitjans de comunicació, tot i no ser exigibles des del punt de vista constitucional (la llibertat informativa no és un dret de prestació en què el poder públic hagi de col·laborar) sí que es plantegen com la materialització del pluralisme polític: si no es subvencionen els mitjans, moren les poques finestres que els ciutadans tenen cap a la realitat. En el cas de Catalunya, s’utilitzen també perquè els mitjans en català puguin equilibrar-se amb la ingent fornada mediàtica en castellà. Ben és cert que amb el ciberespai això és menys dramàtic, tot i que havent conegut com se les gasten els partits amb les xarxes socials o el que fan les empreses per introduir publicitat dels seus productes als fòrums d’Internet, crec que pensar en la necessitat de mantenir i conrear un periodisme de qualitat és una obligació de tot estat de dret que vulgui guanyar-se el nom. I Catalunya, a més, l’ha de pensar en català.

Consti que no sóc jo la major defensora d’aquest país en matèria de subvencions; sempre he pensat que hauria de ser la última mesura que es prengués per combatre les carències; però un partit polític que, com a tal, també rep subvencions i que per suposat no ha fet el gest de renunciar-ne, no està legitimitat per parlar de les que reben els altres. Més encara perquè imaginin quin paperot treure en uns anys aquesta crítica i veure com ells, en un hipotètic govern, també les donessin a algun diari... amb molta probabilitat al mateix, com ha estat des de fa més d’un segle per tota mena de colors, banderes i cognoms...