El liderat bicèfal d’Iniciativa i els seus dirigents estan ben pagats. Consideren els resultats europeus com la confirmació d’una marxa ascendent que ha de culminar amb el desgast absolut del PSC i el liderat de tot el front d’esquerres. Un liderat indiscutible que lliga Iniciativa amb les velles pretensions del PSUC durant el crepuscle del franquisme. Però la “marxa ascendent” d’Iniciativa arrossega alguns punts dèbils –tres, per resumir- que, una vegada més, poden dissoldre les intencions dels eterns aspirants a liderar les classes dites populars.

El primer punt dèbil d’Iniciativa és el desconcert dels votants que s’identifiquen amb l’esquerra. N’hi ha que encara consideren que el PSC és un instrument útil. Són pocs, però prou per complicar l’avanç ràpid dels seus rivals en el mateix arc ideològic. N’hi ha que, fortament ideologitzats, s’atrinxeren en mil matisos o en mil punyetes que els acosten a forces més “autèntiques”, com ara la CUP. N’hi ha que es deixen seduir per l’oferta de moviments més carismàtics, menys contaminats pel llarg contacte amb el sistema, com ara Podemos. N’hi ha, també, que donen prioritat a l’accent independentista, l’accent independentista d’Esquerra Republicana, i que no se senten gens a gust amb els equilibris d’una esquerra que es proclama federalista i separatista alhora. N’hi ha, finalment, que no s’identifiquen amb ningú i que qüestionen qualsevol tipus de liderat o de formació política convencional. Tot aquest galimaties no el controlen ni Déu ni Lenin. I encara que Iniciativa es torni a sentir cridada a estructurar la contestació radical d’esquerres, els liderats segons on i com acaben a trompades o rebentats en mil bocins.

El segon punt dèbil d’Iniciativa, que ja ha estat insinuat, és la presa de posició davant el procés que ha transformat la societat catalana. Iniciativa acompanya Convergència, Unió, Esquerra Republicana i la CUP cap a la consulta que haurà de concretar el dret a decidir. Ho fa sovint des de la més profunda incomoditat, perquè també massa sovint no pot dissimular l’odi de classe que sent cap a “la dreta” o el menyspreu que sent cap a “l’esquerra” amb la qual competeix. Malgrat tot, ho fa. El problema és que Iniciativa ha començat a cedir a la temptació d’aplicar el mateix a dret a decidir a tot el que es pot decidir. La força que lideren Dolors Camats i Joan Herrera pot acabar proposant votar-ho tot, i això li pot traure credibilitat en el procés que la majoria dels catalans consideren prioritari. I encara més, quan arribin els moments culminants d’aquest procés, davant la consulta o davant unes més que previsibles eleccions plebiscitàries, Iniciativa no podrà mantenir l’equilibri que encara permet el moment actual. I es dividirà del tot entre federalistes i independentistes. Allò que en resultarà ja no serà Iniciativa.

El tercer punt dèbil d’Iniciativa és la definició d’una alternativa creïble a l’economia i el sistema de lliure mercat. Ningú –ni ells- defensen els postulats clàssics dels manuals marxistes. Iniciativa proposa, com a alternativa, un retorn al control públic de sectors i empreses estratègics. Un control que no és creïble si Catalunya vol mantenir-se dins els criteris de lliure competència de l’Europa de la Unió. Per molt que els seus dirigents apel·lin a models nòrdics, al sud, tal com reconeixia Josep Pla, no hi ha ni suecs ni noruecs. La reivindicació complementària d’una “economia verda”  fa gràcia com recurs intel·ligent, però només seria compartit per la majoria de la societat després d’una hecatombe climàtica o atòmica. I no sembla encara arribat el cas.

Els tres punts dèbils d’Iniciativa evidencien una mancança congènita a l’esquerra del PSC: la incapacitat per convertir-se en alternativa de poder. Una incapacitat que ara com ara només sembla poder salvar Esquerra Republicana.