Som, ho vulguem o no, una civilització decadent. És a les civilitzacions decadents on es donen els fenòmens més interessants. Per això el segle d’or de la literatura espanyola coincideix amb un imperi capritxós i absurd i per això la picaresca és la literatura del moment que retrata amb més clarividència la societat bàrbara que la consumeix. Per això també el segle més vàlid de la literatura catalana és el XV, en una ciutat tan contradictòria com València –inquietíssima república de València– i amb uns monarques que somnien palaus a Nàpols i han trencat els valors, les estratègies i les habilitats dels comtes-reis catalans.

Europa ha estat el cor i l’aire del món des de la gènesi bíblica. Hi havia, és cert, la Xina, però aquella enorme civilització sempre va tenir massa muralla, massa súbdits i massa poc risc. L’Europa que ha sembrat Amèrica, que ha inventat Oceania i que ha desbaratat Àfrica retrocedeix en tots els fronts. Ordenadament i amb elegància, això sí. Però és aquesta Europa la que ha aportat els grans referents mundials. També les pestes i les grips, d’acord. La religió i la intransigència, és cert. Però la penicil·lina, la màquina de vapor, els drets humans, l’aspirina, el jònic, el dòric i el corinti,  i la república són també cosa nostra.

La desintegració de la Unió Europea és evident. Per desgràcia la integració no ha estat prou atractiva per desbordar la intransigència dels estats, dels estúpids imperis que ja no ho són. El referèndum que el Regne Unit desplegarà per trencar la darrera mostra d’intel·ligència europea és la constatació d’un enorme fracàs.

També en són una mostra les darreres generacions, tan absurdes com el rococó. No els ha faltat de res. Han tingut de tot. Comparats amb els asiàtics, els africans o els americans, són pasta fullada. Sense grans sacrificis, sense la lluita humana per la supervivència, només saben criticar els seus orígens i els valors on es fonamenta la pròpia opulència.

Valors d’Occident? L’expressió pot donar peu a tota mena de befes. I encara més a Espanya, on el general Francisco Franco es va erigir, amb permís de Winston Churchill i Harry Truman, com “el vigía de Occidente”. Els valors del dictador van ser confosos i estesos com els valors d’una civilització de la qual ell era un grill miserable. Però n’hi ha, de valors, a Occident. A Europa. La ironia, la llibertat, la igualtat, el progrés, el treball, el comerç, la festa, els carrers, la saliva, la fidelitat i l’adulteri, la doble i la triple moral, les vacunes i les mascotes. I aquests són els valors que no poden aigualir els llandosos que tots aquests dies ens demanen examen de consciència, confessió dels pecats i penitència. El jihadisme no és un fill inevitable de l’ascens europeu. I encara menys de la seva decadència. I s’ha de combatre amb els valors que cal rearmar ara més que mai. Podem ser decadents, però no hem de ser tan idiotes per pensar una altra cosa.