Com si escalfés l’ambient per sintonitzar amb la concentració ultra de Save Europa Act de dissabte passat a la Plaça Sant Jaume de Barcelona -una concentració que al seu torn aprofitava el context de la greu crisi migratòria de Ceuta per enfortir el relat d’odi i por-, Xavier Garcia Albiol va tornar a incendiar les xarxes pocs dies abans, protagonitzant un espectacle de política performativa criminalitzadora i xenòfoba al més pur estil xèrif que no reconeix la necessitat d'autocontenció. 

Aquest format de política espectacle en què s’escenifica i consolida la personalització del poder per damunt de lleis i procediments administratius (es presenta com el superheroi que executa els actes d’expulsió, desocupació, detenció, etc.) és un autèntic deteriorament i pèrdua de rigor de la institucionalitat, una forma de comportament polític que la literatura sobre el retrocés democràtic (Nancy Bermeo, Sheri Berman, Wolfgang Streeck ho han estudiat àmpliament) identifica com a simptomàtica de l'erosió de les normes democràtiques. N’és un clar exemple.  

És el mateix tipus d’estil que va gastar la policia a Elx usant violència descarnada contra un jove perquè portava una estelada, vulnerant per partida doble els seus drets: de llibertat d'expressió, i d’integritat física. Això passava l'endemà mateix de l’esmentada manifestació ultra que el govern de Salvador Illa va defensar precisament en nom de la llibertat d’expressió, i que, per cert, va ser contrastada i contestada per una manifestació antifeixista que la va sextuplicar àmpliament en nombre de persones convocades.  

En tots els casos, i començant per Ceuta fins a Elx, passant per Barcelona i especialment per Badalona, es produeix una deshumanització de la política (les persones deixen de ser percebudes com a individus humans i passen a ser vistes com a categories, objectes o amenaces) i es produeix un deteriorament de la institucionalitat com a garant del dret a tenir drets. Impera l'arbitrarietat al servei dels interessos del poder. I això dins un marc formalment democràtic. 

En el cas de l’estelada és el mateix “a por ellos” que els cossos policials espanyols senten i executen com a legitimador de qualsevol abús en pro de la catalanofòbia, un odi i una violència que el mateix Xavier Garcia Albiol va aplaudir i felicitar l’octubre de 2017. En el cas dels immigrants és el “fora els forans” i el “tots veniu a delinquir”, obviant la condició de dignitat humana subjecta de drets de cada persona. Algú s’hi torna, com ha sigut el cas d’un treballador de serveis municipals badalonins insultat per l’alcalde, un gest significatiu que ha recollit i destacat el periodista expert en extrema dreta Miquel Ramos al seu article a Público “Bukele, Albiol y la rentabilidad de la miseria”

No és un fenomen exclusivament nostre ni estrictament vinculat a l’extrema dreta, encara que és des de l’extrema dreta des d’on se’n fa una apologia més directa, com per exemple fa obertament el president d’El Salvador, Nayib Bukele, als seus discursos. La politologia contemporània ja fa temps que estudia l’erosió de les normes que d’una forma o altra posaven límits per evitar abusos dins del poder democràtic, i dels que personatges com Trump i Netanyahu recentment n'han rebentat els extrems davant la passivitat internacional.

Els qui exerceixen el poder deixen de reconèixer la necessitat d’autolimitar-se, i aquell projecte de construir, després de la Segona Guerra Mundial, un horitzó universal de drets humans que aspirava a convertir la dignitat de la persona en un límit del poder -un projecte que mai no es va imposar plenament, però que va anar construint un llenguatge i unes normes de legitimitat internacional-, s’esmicola en els fets materials, i s’esmicola en la narrativa del consens internacional.  

No parlem només d’autoritarisme, ni necessàriament de governants que es proclamen per damunt de la llei. Parlem d’una cosa més subtil i potser més perillosa: de dirigents que entenen que allò que poden fer, perquè tenen prou poder per fer-ho, també està justificat pel simple fet de poder-ho fer. “Perquè vull i puc”. “Perquè tinc poder i l’imposo”. “Perquè jo soc la llei”.

I no només autoritat. També una determinada idea de masculinitat (exercida per homes i també per dones, ben present la líder d’Aliança Catalana): força, dominació, duresa, control, capacitat de protegir “els nostres” davant d’un “altre” percebut com a amenaça.

El xèrif masculinitzat es presenta com aquell que té la força per protegir la comunitat i que, precisament per protegir-la, pot saltar-se els límits. La democràcia no hauria de premiar qui demostra que pot fer més coses, sinó qui demostra que sap quines coses no ha de fer encara que les pugui fer. Potser una de les formes més profundes de masculinització del poder és haver convertit la força en prova d’autoritat i la contenció en signe de feblesa.

Inevitable pensar també en Madrid i el pis de l’Ayuso. Quan els dirigents actuen sense contenció, sense imposar-se límits -la pèrdua de la institutional forbearance de què parlen Steven Levitsky, Daniel Ziblatt i Gretchen Helmke-, és el poble qui els ha de posar a lloc. Qui ha d’exigir aquests límits. Precisament el sociòleg iranià Mohammad Ali Kadivar acaba de publicar una revisió de la literatura sobre mobilització i democràcia en què analitza com l’acció col·lectiva pot contribuir a avançar en la democratització, però també a frenar o revertir processos de retrocés democràtic. 

Costa, perquè vivim sota l’efecte de la granota bullida, que no reacciona perquè l’escalfor de l’aigua és gradual. Però quan es passen de frenada hi ha una oportunitat. Aprofitem-la.