Amb raó, la interlocutòria de la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem que manté Oriol Junqueras a la presó sense fiança ha exaltat fins i tot els més moderats. Però més enllà del fet de continuar castigant i humiliant de forma totalment injusta els encausats, cal no menystenir el que s’hi diu en relació a la unilateralitat, a la violència i al futur que ens espera.
Tres magistrats del Suprem son els que ens diuen que Catalunya no té dret a l’autodeterminació fora de la Constitució, és a dir, que Catalunya no és cap subjecte polític amb capacitat de poder decidir sortir de l’Estatut i de la Constitució unilateralment. A més, associa unilateralitat a violència, cosa que, segons els magistrats, encaixaria amb el delicte de rebel·lió que, com se sap, pot comportar penes de 30 anys de presó si també hi ha malversació de fons públics.

Aquesta interlocutòria del Suprem no és una interlocutòria qualsevol. És molt greu i imprimeix doctrina, és a dir, estableix les bases per al judici que es farà més endavant. Amb la interlocutòria, els tres magistrats del TS avalen la instrucció del jutge, també del Suprem, Pablo Llarena, i les investigacions de la Fiscalia i de la Guàrdia Civil.

Pels magistrats, per si encara no ha quedat clar, el fet que des de les institucions s’impulsi una declaració unilateral d’independència, que va ser suspesa pel Tribunal Constitucional, és en si mateix un acte de violència, ja que no es pot obviar que les forces de seguretat de l’Estat actuaran en defensa de la Constitució. És a dir, els apallissats de l’1-O son els violents, i no els Piolins.

”Constituye una conducta de extraordinaria gravedad incitar a varios millones de ciudadanos a que acudan a votar ilegalmente a sabiendas de que se van a encontrar necesariamente con la oposición física de los agentes policiales que, en representación del Estado Derecho, van a actuar con el único fin de asegurar el cumplimiento de sus normas más elementales y de las sentencias del Tribunal Constitucional que han ordenado su cumplimiento”.

”El vicepresidente no podía ignorar que impulsando a sus partidarios a movilizarse contra el Estado, los estaba impulsado también a enfrentarse físicamente con las fuerzas que pretendieran el cumplimiento de las normas de ese Estado”.

“Es ilusorio pretender que pudieran entender que el Estado aceptaría sin oposición el relevo, hasta hacer desaparecer su presencia, en los centros de ejercicio del poder y en los centros administrativos de la comunidad autónoma. Y que, de ser necesario, acudiría al uso legítimo de la fuerza, cuyo monopolio le corresponde para garantizar el cumplimiento de la ley”.

El marc de persecució i/o acusatori el fixa la Fiscalia, i el fiscal general ja sabem com s’escull. Amb tot, això no vol dir que el marc acusatori hagi de ser compartit pels jutges. Els magistrats poden no compartir-lo, però, en aquest cas, ho han fet. I ho han fet amb contundència. De fet, la interlocutòria ve a ser un “A por ellos” jurídic penal. I això tindrà conseqüències molt greus.

Bé, ara som on som i és necessari intentar sortir d’aquí amb l’esperança d’aconseguir que el retorn a una “certa normalitat” pugui minorar les sentències dels gairebé 50 procediments judicials oberts. I dic minorar perquè els processos judicials no s’aturaran, es formi el govern que es formi.

Tots aquests procediments que afectaran molts electes i no electes condicionaran, es vulgui o no, la XII Legislatura, si és que comença. I la condicionaran, perquè estarà supeditada de facto al que vagi decidint el Tribunal Suprem. És per això que, quan el dia 17 es constitueixi el Parlament, serà una cambra emmanillada a l’atzar de ses senyories.

En aquests moments i a nou dies de la constitució de la Mesa, no hi ha unitat entre els tres grups que formen el bloc independentista i que ostenten majoria absoluta a la cambra.

JxCat voldria una interpretació prou laxa del reglament del Parlament que permetés que Puigdemont fos investit president des de Brussel·les de manera telemàtica. Avui, fonts de l’entorn del president han fet saber, segons el 3/24, que Puigdemont estaria disposat a tornar a Catalunya un cop investit telemàticament president de la Generalitat, de manera que l’Estat hagués de decidir si deté un president elegit pel Parlament. No cal dir que la Mesa del Parlament és clau aquí, perquè és a qui correspon autoritzar o no la investidura telemàtica. Sense ser especialista en dret públic i només fent servir el sentit comú, no crec que els lletrats de la cambra considerin que el reglament del Parlament permet investidures telemàtiques.

Fins on jo sé, en l’àmbit regit pel dret públic, com és el cas, no es pot interpretar la llei en el sentit que es pot fer tot el que no prohibeix expressament, sinó que se segueixen els procediments establerts.  I aquests procediments són clars, com correspon a la naturalesa dels debats parlamentaris i molt més en el més important de tots, el d’investidura: son presencials. Però bé, és la meva opinió, i no sóc jurista ni especialista en dret públic.
Si finalment la Mesa que es formi el dia 17 permet una investidura telemàtica sense l’aval dels lletrats, els grups de l’oposició i possiblement el govern espanyol  recorreran la iniciativa al Tribunal Constitucional, que suspendrà la investidura. Però hi ha unes altres conseqüències que crec que no s’han de menystenir.

Forçar la investidura per via telemàtica significa oficialitzar de forma vehement que es vol continuar l’enfrontament amb l’Estat en camp obert i significa, també, que s’afebleix la posició de tots els que es troben en llibertat sota fiança. Convé recordar que hi ha persones -exconsellers i exmembres de la Mesa- en llibertat provisional per haver assegurat davant els jutges que respectaran el marc constitucional i això els fa estar totalment condicionats per les seves estratègies de defensa. Aquesta és una de les raons per les quals Carme Forcadell, en llibertat sota fiança, encara no ha dit que accepta repetir com a presidenta de la cambra.

Si JxCat i ERC no troben una fórmula de consens, hi poden haver noves eleccions. Mentrestant, continuarà en vigor el 155. És possible que el bloqueig a Catalunya també acabi afectant el govern espanyol, sobretot perquè, de moment, el PNB es resisteix a aprovar uns altres pressupostos a Rajoy amb el Parlament de Catalunya emmanillat. L’última enquesta que s’ha fet pública preveu que entre el PP i Cs obtindrien una majoria absoluta més que folgada.

Personalment, se’m fa molt difícil pensar que JxCat i ERC no puguin arribar a una solució de consens. Per arribar-hi, crec que s’ha de tenir molt en compte la situació de Carles Puigdemont. Agradi o no agradi, Carles Puigdemont és el president de Catalunya i, qualsevol fórmula que es trobi per sortir d’aquest atzucac, ha d’evitar, de totes totes, que se’l condemni a l’oblit i/o a la insignificança. De la mateixa manera, el consens no ha d’ignorar, si es vol un govern efectiu i una legislatura llarga i estable, el procés obert pel Tribunal Suprem i les decisions que se’n puguin derivar que, si més no, significaran inhabilitacions molt llargues. Però seria totalment propi d’il·lusos pensar que encara que es pugui configurar un govern fort i efectiu tot tornarà a fluir amb normalitat com si aquí no hagués passat res. Sí, l’any 2018 serà complicat.