Quan els escocesos van decidir quedar-se al Regne Unit en el referèndum del 2014, els seus principals dirigents van adquirir el compromís tàcit de no tornar a fer cap consulta sobre la independència en el termini d'una generació. Tot va quedar trasbalsat pel Brexit -ni tan sols els seus impulsors comptaven amb l'èxit de la iniciativa, com va quedar acreditat en la dubitativa negociació amb la Unió Europea-, de manera que Escòcia se sent legitimada per impulsar una nova votació perquè les regles del joc han canviat. Bona part dels títols se'ls ha endut la proposta de fer una consulta no vinculant el 19 d'octubre del 2023, coincidint amb el novè aniversari del referèndum, però el veritablement rellevant és que el govern escocès demanarà opinió al Tribunal Suprem britànic sobre l'autorització sobre aquesta nova votació. És a dir: que quedi per escrit qui és el responsable de convocar el referèndum, perquè una de les prioritats de Nicola Sturgeon -ho ha dit en múltiples ocasions- és que qualsevol consulta sigui legal i vinculant. I, perquè es donin aquestes dues condicions, el més recomanable és que el govern de Boris Johnson s'avingui a col·laborar, sigui per acció o per omissió.

Se'n sortirà Sturgeon com ho va fer Alex Salmond en la negociació amb David Cameron? És d'hora per arribar a qualsevol conclusió. El cert és que els paral·lelismes amb Catalunya són evidents, perquè qualsevol consulta no vinculant sempre evocarà el record del 9-N, primer gran acte de reafirmació de l'independentisme al marge de les manifestacions massives. Tampoc l'1-O va derivar en un mandat vinculant, ja sigui perquè l'Estat en va boicotejar -violència física inclosa- el resultat i perquè els partits independentistes, amb aquesta violència molt present a la retina, van optar per incomplir les lleis que ells mateixos havien aprovat a principis de setembre del 2017. Que no hi havia res preparat ho ha acabat de certificar aquesta setmana Gabriela Serra, exdiputada de la CUP, en una entrevista al Cafè d'Idees de RTVE. Curiós que els qui acostumen a elevar el nivell d'exigència quan es tracta dels altres -coneguda és la pressió dels anticapitalistes per anar fins al final en el pols amb l'Estat com a ideòlegs del plantejament que va derivar en l'1-O- no se l'apliquin a ells mateixos.

No hi ha un camí establert per arribar a la independència, i Catalunya ha interioritzat -si més no, en privat- els errors de fa cinc anys. S'és més conscient que les dificultats són extraordinàries, agreujades per un món que torna a sacralitzar les fronteres després de la invasió russa d'Ucraïna i que es tornarà encara més dur. Sturgeon, en aquest context, només té un argument per transitar aquest camí de cara a la comunitat internacional: buscar l'acord fins al final amb el Regne Unit. I, en cas que no rebi l'aval del Suprem i que Johnson s'enroqui -aquests dies, a l'estil del Mariano Rajoy més genuí, defensa parlar dels "problemes reals" de la gent-, anar cap a unes eleccions plebiscitàries amb un punt únic al programa, que sigui la independència. El precedent català assenyala que ni tan sols superar el 50% dels vots implica decisions unilaterals, però costa de pensar que, en la tradició democràtica britànica, ningú a Downing Street -sigui Johnson o el seu successor- escolti les demandes escoceses.

Són múltiples les veus que defensen compassar el calendari d'Escòcia amb el català, i que es plantegi un referèndum aquesta mateixa legislatura. Qui ho planteja amb més vehemència és la CUP, el mateix partit que el març del 2021 va apostar per donar dos anys de marge a la taula de diàleg i va avalar la investidura de Pere Aragonès sabent que seria un president -no se n'amaga- que esgotaria tota negociació amb l'Estat abans de prendre cap decisió dràstica. Ho saben també els seus socis de Junts, amb qui s'han llimat asprors sobre la represa del diàleg, almenys fins que arribi -que arribarà- la propera crisi. El mirall escocès, en tot cas, té unes especificitats que no el converteixen en immediatament exportable a Catalunya. Pel sistema de partits, pels lideratges i també per la cultura política de l'adversari. Es fa difícil pensar en Sturgeon exiliada, o en els membres del seu gabinet empresonats i després jutjats per un tribunal d'objectivitat tèrbola. Espanya no és Turquia ni és Rússia, però tampoc el Regne Unit.

La primera ministra escocesa podria extreure lliçons valuoses del cas català, cap d'elles tan sòlida com les dificultats derivades de cremar etapes sense trepitjar terra ferma. Les urgències d'aquells que ara descriuen com el 2017 no hi havia res preparat -i en van ser còmplices malgrat aixecar el puny ben col·locats davant les càmeres des de les escales del Parlament- i les discrepàncies entre ERC i l'espai de Junts, motor de les mirades de reüll i de moviments tàctics, expliquen a Sturgeon què és exactament què no s'ha de fer. A Catalunya s'han de reconstruir tantes confiances -els acords es limiten a no barallar-se en públic- que, abans de posar data a una nova votació, potser hi ha altres prioritats. Gastades les bales de la consulta no vinculant, de les eleccions plebiscitàries i d'un referèndum vinculant que no ho va ser, l'esforç de creativitat haurà d'anar més enllà d'agafar el calendari i marcar en vermell el que hi assenyali Escòcia.