Ningú ho va fer explícitament públic, però els candidats a la presidència de l’Assemblea Nacional Catalana compartien aquesta vegada una convicció: només el guanyador en vots podia aspirar al càrrec. Els estatuts de l’Assemblea no diuen això. Les eleccions no són presidencials. Els socis voten membres del secretariat nacional. I són aquests membres els que després han de designar-ne el president. S’ha dit, redit i contradit milers de vegades. Per això, l’any passat la victòria de Liz Castro no la va convertir de manera automàtica en presidenta i finalment va ser Jordi Sànchez qui va ocupar-ne el càrrec. Prèviament, però, tots dos van donar tantes explicacions com els va demanar el plenari del secretariat.

En bona llei, Castro no s’hauria d’haver ofès, però ho va fer. L’estigma de “candidat menys votat” ha acompanyat Jordi Sànchez durant tots aquests mesos. Com una albarda ingrata. I li ha passat factura en els moments de màxima contestació interna, quan el president de l’Assemblea s’ho va jugar tot a la carta de la llista unitària. Atenció: convé recordar que, tot i que Sànchez es va moure amb criteri propi, sempre havia estat la mateixa Assemblea la que havia demanat una confluència electoral de l’independentisme. Però els moviments de Sànchez per articular Junts pel Sí, que no van passar gens desapercebuts, van inquietar profundament Esquerra Republicana i, sobretot, la CUP, que el van acusar d’actuar “al mandat de Convergència”. Una acusació absurda, però que alguns consideren fonamentada. Alguns que es mouen molt. Entre convergents, cap dirigent del partit considera Jordi Sànchez “un dels nostres”. Incòmodes amb l’adscripció, a tot estirar comenten: “En tot cas, Sànchez és equànime. Equilibrat entre tendències de partit. Una posició que no agrada als qui ho volen tot”.

Això vol dir que el bloc crític amb Jordi Sànchez i que ha agrupat gent com la mateixa Liz Castro, Antonio Baños, Quim Torra, Clara Ponsatí o Agustí Alcoberro actua a toc de xiulet? De cap manera. Hi ha, és cert, noms clarament vinculats a una opció concreta, com el del mateix Baños respecte a la CUP, o noms als quals se’ls adjudiquen simpaties poc velades, com el d’Alcoberro respecte a Esquerra Republicana. Però seria del tot injust adjudicar el descontentament dels crítics amb la gestió de Jordi Sànchez exclusivament a una maniobra d’aquests dos partits. Hi ha discrepàncies profundes amb l’actual presidència que lliguen els revoltats. Però no queda clar que n’hi ha hagi prou amb aquestes discrepàncies per vertebrar una alternativa coherent i sòlida.

En tot cas, tot aquest serial explica la idea compartida entre candidats que aquesta vegada havien de ser els vots dels socis l’element determinant en la tria de president. Però el problema és que els dos noms que representaven les dues posicions han empatat tècnicament. Liz Castro ha quedat en primer lloc amb 4.071 vots, seguida de Jordi Sánchez amb 4.005. És un marge massa escàs. I encara més quan, malgrat totes les consideracions prèvies, les de l’Assemblea no són eleccions presidencials. Demà dimarts l’Assemblea farà públic el recompte definitiu, després de resoldre les “incidències vàries” que ha detectat en la votació. El dia 21 el plenari del secretariat nacional haurà de designar el nou president de l’entitat.

La prudència més estricta demana no precipitar-se fins al final. Davant aquest resultat, seria lògic comprovar quina força té cadascuna de les dues opcions –l’oficial i la crítica– en aquesta instància de govern. Aquesta vegada sí, els resultats obliguen al debat i a comprovar la correlació de forces al secretariat. Qui més qui menys ja ha pres opció. Però, més enllà de qualsevol consideració i de qualsevol pugna o brega, és més lògic encara no destrossar l’entitat amb baralles internes. La importància de l’Assemblea Nacional Catalana en l’èxit del procés cap a la independència és determinant. Esquarterar-la encomanant-li la tensió entre els partits és l’error “social” més gran que l’independentisme pot perpetrar. El “partidista” i el “civil”.