Ja va  passar el mateix quan el mundial de futbol a Sud-àfrica i ara hi tornem. L’onada de nacionalisme espanyol que s’ha desfermat amb motiu de l’Eurocopa del mateix esport és extraordinària. Sentir els locutors de ràdio i televisió, les intervencions a les tertúlies, els articles en premsa d’informació general i no diguem ja en l’esportiva, són d’un etnicisme i un xovinisme de dimensions còsmiques. Realment, el futbol sembla excitar els instints més baixos dels pobles, si més no de l’espanyol, i els comentaris que s’amollen, amb motiu de l’esdeveniment esportiu, posen els pèls de punta i fan feredat, pel que tenen de menyspreu, ridiculització i fins i tot de bel·ligerància verbal cap a altres països, alguns d’ells veïns i propers.

Com si Espanya no s’estigués enfonsant en el desastre econòmic, l’alegria irresponsable campa lliurement, com si res, i l’absència del sentit del ridícul és més que notable en els que tenen, tothora, el micròfon a punt per a cantar les excel·lències de la selecció espanyola i tractar-la gairebé com si fos l’aparició en aquest món d’alguna divinitat o icona similar de qualsevol religió, tant se val quina.

Si, habitualment, les estones de publicitat a la televisió, interrompent pel·lícules o programes, ja es fan pesades, ara, amb això del futbol, mirar la televisió es fa insuportable. Sigui quin sigui el producte a vendre, tothom sembla haver entrat a competir per veure qui és més espanyol, en una cursa que no aparenta tenir aturador ni final, en un concurs de veure qui la diu més grossa, espanyolament parlant. Com si això no fos prou, després, en els programes en directe, tractin el tema que tractin, ningú no s’està de ficar-hi també cullerada, no fos cas que algú pensés que no s’és prou patriota espanyol.

No em vull ni imaginar què dirien de nosaltres, quin xàfec de comentaris terribles hauríem de suportar, si la situació fos a la inversa i nosaltres poguéssim defensar la nostra selecció nacional, com ells fan amb la seva, substituint tan sols el mot “espanyol” per “català”. He vist, en un supermercat, una oferta de pots d’olives farcides, d’una marca coneguda, que ja duia incorporat una mena de llapis de colors, disposats de tal manera que només calia passar-te’ls directament per la cara o per on fos, perquè hi sortís gravada la bandera espanyola, una bandera que, per cert, també al nostre país torna a exhibir-se, desacomplexadament, com ja va passar el 2010, pels mundials de futbol, en finestres i balcons. Caldrà veure com aquest sentiment, evident, s’incorpora a la causa independentista o bé no li és obertament hostil, en el futur.

El que més gràcia em fa és que, de la selecció espanyola, se’n digui, precisament, “la roja”. Estic segur que, a més d’un dels que crida a favor de la “roja”, se li deu ennuegar alguna cosa a la gargamella, cada cop que és conscient de com ha acabat anomenant-se la seva selecció. A l’altra banda, els republicans espanyols que van patir tota mena de malvestats per les seves idees, no crec que tampoc els entusiasmi gaire de veure anomenar “roja” una selecció que va amb la bandera, urbi et orbe, que la democràcia va foragitar un 12 d’abril ja llunyà. Llegeixo que un vietnamita que havia apostat per la “roja”, en el primer partit, ha acabat matant un amic per robar-li i poder pagar els diners que havia perdut en la juguesca. Pel que pugui ser, un servidor no aposta ni un cèntim d’euro per la selecció espanyola i la seva bandera. No és més que una mesura preventiva, perquè mai no se sap...