Ara fa dos anys, el març de 2016, l’Associació Conèixer Història estrenava una ruta guiada sobre la petjada que l’esclavatge va deixar a la ciutat de Barcelona i que, promoguda per l’Observatori Europeu de Memòries i l’Ajuntament de Barcelona, acabava a la plaça d’Antonio López. En la presentació de la ruta, allà mateix, als peus de l’estàtua de Frederic Marès dedicada al primer marquès de Comillas, l’arquitecte Julian Bonder es mostrava contrari a les veus que ja llavors clamaven per la retirada del monument.

Bonder, responsable del projecte del Memorial a l’Abolició de l’Esclavisme de Nantes, recordava que a totes les grans capitals europees hi ha “traces” de l’esclavisme, empremtes que advocava per contextualitzar adequadament per donar a conèixer i reflexionar sobre els aspectes més foscos del passat de les ciutats. Aquesta era també l’opció que defensava llavors l’Ajuntament, o, si més no, el seu comissionat de Memòria, l’historiador Ricard Vinyes. El consistori, però, ha acabat per retirar l’estàtua de López, amb festa i article justificatiu de Vinyes a La Vanguardia inclosos.

Diu ara el comissionat que “l’evolució no és revisió ni reescriptura, ni progrés; és escriptura nova en el text urbà”, i que defensar que “tot s’ha de mantenir igual significa que no hauriem de treure imatges, símbols i noms dels dictadors que formen part del sediment històric català”. Però  una cosa és revisar el nomenclàtor i una altra anar extirpant obres d’art, ni que fossin concebudes com a homenatges a personatges sinistres. 

Perquè on seria el límit? El plantejament  esgrimit per justificar la retirada podria servir en última instància per defensar també la necessitat d’enderrocar de grans catedrals fins a les piràmides d’Egipte, les primeres erigides al servei d’una superstició mainstream que durant segles va abusar d’un poder omnívor, les segones aixecades en desbocat homenatge a tirans que s’enduien les seves riqueses fins a l’infinit i més enllà; unes i altres, megalomaníacs tributs al culte al més enllà construïts a base de palades de riqueses -que segur que podien haver tingut un destí més raonable i inclusiu- i de mà d’obra baratíssima i explotadíssima. Si no esclava, directament.

Servidor no està ni per demolir piràmides ni catedrals (ni tan sols la Sagrada Família!), i entén que la ciutat és també d’alguna manera un museu que explica la seva pròpia història, i que hauria d’aspirar a fer-ho de la forma més explícita possible. Per exemple, substituint la funció d’homenatge que originàriament podien tenir els monuments implantats en la trama urbana per una de didàctica. 

Eliminar l’estàtua del més que probable negrer és perdre una oportunitat per fer-ho en una època en que, en nom de nous deus com la immediatesa, la homogeneització o la optimització del rendiment, no parem de perdre punts de referència i signes d’identitat. I aboca a més als extirpadors a una feina sisífica, tenint en compte els estretíssims vincles, que, molt més enllà del López ara castigat al magatzem, va mantenir amb el comerç d’esclaus la burgesia que va model·lar la gran ciutat burgesa que és Barcelona. 

A més, potser sóc jo, que tinc les meves rareses, però diria que optar, en comptes de per l’explicació i l’explicitud, per retirar una estàtua i invisibilitzar així la part fosca del que som o hem estat com a societat no està tan lluny de vetar una obra en una mostra d’art perquè no ens agrada el que significa, o el que diu de nosaltres. Això sí, a Arco com a mínim van tenir el pudor de no muntar una festa.