Un llibre de referència com Los mitos de la inmigración. 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide de Hein de Haas, catedràtic de la Universitat d’Amsterdam i Professor de Migració i Desenvolupament a la Universitat de Maastricht, conté un capítol que tracta del què hi ha al darrera del relat o mite: la immigració erosiona l'estat del benestar. N’he intentat fer-ne una aproximació crítica a la nostra realitat, i em surt això.

Una afirmació en la que molts experts estan d’acord és que el principal incentiu per a emigrar és el laboral: accedir a un lloc de treball que els permeti guanyar més que en els països d’origen, amb dues conseqüències. L’una comprovada: les partides de diners enviades als familiars en origen són una injecció clau per a molts d’ells. L’altra per comprovar: la millora salarial relativa pot permetre una millora de la qualitat de vida. Aquesta afirmació falla, vist el cost de la vida complicat per a qualsevol treballador migrat o autòcton. L’única veritat seria l’accés al que alguns anomenen salari social: les prestacions de l’estat del benestar i la qualitat urbana i d’infraestructures de les societats occidentals.

Dues dades abans d’entrar en disquisicions complexes i, a voltes, potser contradictòries. Primera. El model econòmic català ha atret, en 20 anys, 2 milions de persones més. El model econòmic basc n’ha atret només 200.000 més. Segona: segons dades de l’IDESCAT el saldo migratori català dels anys 1998-2002 era mitjà (no eren moments eufòrics econòmicament). Del 2003 al 2007, el saldo migratori va ser alt (un moment d’eufòria econòmica per la banda alta amb els expats, i per la banda baixa, treballadors del turisme). De 2008 a 2015 amb la crisi financera i econòmica va caure en picat la migració, amb tres anys de saldo negatiu i els altres escassament positiu. I a partir del 2016 fins ara, una alta immigració i alt saldo migratori, sustentats majoritàriament en el sector de serveis, i una part d’expats adreçats a les empreses punta de llança.  A Catalunya, l’any 2022, arriben 274.248 immigrants; l’any 2023, 272.645 immigrants. Les dades científiques corroboren la correlació bàsica entre model econòmic, oferta laboral i immigració.

Segons les dades d’IDESCAT dels inicis del 2024, de la població estrangera, l’americana és la més nombrosa, amb un terç de la població estrangera (32,3%), on crec que caldria sumar una bona part dels qui tenen nacionalitat italiana, que de fet són argentins. El segon lloc correspon a la població d'origen europeu (30,9%), dels quals el 21,6% són de la Unió Europea i el 9,4% de la resta d’Europa. Els segueixen els originaris d'Àfrica (23,2%) i la població asiàtica, que representa el 13,5% de la població estrangera. Darrerament el major augment correspon a la població americana, en 46.128 persones (un 11%). Seguidament hi ha Europa, amb un augment de 17.835 persones (4,2%). La població estrangera d’Àfrica augmenta en 9.332 persones (2,9%); la d’Àsia, en 8.712 persones (4,7%) i la d’Oceania, en 205 persones (18,6%). 

Dit tot això, anem al tema inicial que analitzava de Haas en el capítol del seu llibre: immigració i Estat del benestar. Tot és problema de quantitats i de velocitat de recepció, en un marc de degradació prèvia de l’estat del benestar, promoguda per les dretes, incloses les socialistes. Llavors, podem afirmar que la immigració a gran escala és incompatible amb l’estat del benestar per la pressió sobre el sector sanitari i educatiu i sobre l’oferta d’habitatge. En la mesura que els migrants amb treballs poc qualificats o aturats són més dependents, són una sobrecàrrega per la despesa pública. La idea té elements comprovables fàcticament i per això s’ha defensat des de la dreta i des de l’esquerra laborista que cal immigració qualificada per tal que la seva cotització contribueixi al manteniment de l’estat del benestar.

Hi ha debat sobre l’impacte fiscal de la immigració en funció de quina administració és l’afectada i de si es té en compte només la foto instantània o s’hi incorporen els efectes de la descendència. Als EUA, per exemple, els beneficis fiscals de la immigració reverteixen a favor del Govern federal, mentre els costos (escolarització, sanitat) van a compte dels estats i administracions locals. Probablement aquest anàlisi sigui traslladable a l’estat espanyol que només amb l’increment d’ingressos procedents del consum (IVA) i en part de l’IRPF hi surt guanyant, mentre les Comunitats autònomes i ajuntaments no reben mai, com a mínim a temps, les compensacions adequades per oferir els serveis que gestionen; ni el suport a l’acollida. I l’impacte fiscal també varia al llarg de la vida dels migrants. Els primers moments poden ser aportadors a l’estat, més tard per envelliment i per descendència esdevenen receptors bàsics. Al mateix temps, aquells migrants que poden activar l’ascensor social acaben esdevenint com la mitjana de la població.

Un altre tema controvertit és sobre si la immigració és atreta per l’imant de l’estat del benestar. De si hi ha abusos del sistema públic assistencial partint de les hipòtesis que molta gent emigra pels beneficis, perquè l’accés als serveis assistencials és instantani i perquè la immigració és lliure. Les dades mostren que aquestes motivacions són secundàries i que com hem demostrat amb dades, les motivacions inicials majoritàries són per a treballar, estudiar o reunir-se amb la família. De fet, aquesta realitat és clara pel que fa a Estats sense sistemes abundosos de protecció social com els anglosaxons. La immigració hi arriba en massa sabent que hauran de jugar en una selva de mercat sense xarxes de protecció. Ara bé, també és cert que a Europa continental, l’amplitud dels subsidis contradictoris amb salaris mínims de vergonya i ocupació submergida, poden impulsar a la població poc ocupable o amb poques ganes d’ocupació, sigui immigrada o autòctona, a recórrer a un assistencialisme sense contrapartida. 

La teoria que una suposada emigració lliure portaria aquesta cap els estats amb més prestacions socials no funciona. Es va demostrar amb l’ampliació a l’Est d’Europa, on si aquest esquer fos el clau, la majoria de migrants haguessin anat a Alemanya, França o països nòrdics. En realitat, l’oferta de treball i possibles raons de proximitat cultural van definir la destinació: polonesos a Alemanya i Regne Unit; romanesos a Itàlia i Espanya. El mateix es podria dir de les segones generacions de migrants africans o llatinoamericans que un cop nacionalitzades podrien optar a fer una segona migració de curta distància a països amb més prestacions socials i més pròspers com Bèlgica, els Països Baixos o França, i no ho fan. Potser perquè l’estabilitat i un cert arrelament és un bé molt preuat que, si hom pot, només s’hi renuncia una vegada, encara que sigui amb perspectives de beneficis materials menors.

És evident que la immigració més qualificada té un impacte més positiu en les finances públiques que la menys qualificada. Amb tot es poden donar casos contraris, com als EUA, on milions d’emigrants sense papers paguen impostos però no reben recursos assistencials de la Seguretat Social. Un altre mantra és en relació a la crisi de l’habitatge on no és la migració de baix nivell la que provoca la situació sinó, d'una banda, les desastroses polítiques d’habitatge públic o de protecció oficial i, d'altra, les migracions d’alt nivell econòmic d’empresa, residències d’estrangers de la tercera edat i segones residències turístiques i turisme temporer.

Als Països Baixos, a Gran Bretanya com a Espanya, per posar tres exemples, es va optar per privatitzar els habitatges de protecció oficial creant el miratge que qui va vendre o posar a lloguer va poder accedir a pisos de més alt standing, mentre el que havia estat un pis social entrava en la roda de l’especulació immobiliària (la democràcia de propietaris de Tatcher i Blair). S’augmentava la nòmina de petits propietaris a costa de reduir les possibilitats de lloguers assequibles, fins i tot, pels fills d’aquests. L’habitatge social ha caigut a mínims històrics. I en comptes d’agafar el brau per les banyes s’ha optat, en molts casos, per subvencionar els lloguers que, de fet, ha significat garantir els ingressos als propietaris. Salaris relativament estancats acompanyats d’increments molt superiors del preus dels lloguers i encara més del cost de la compra d’un pis, marquen un escenari de bomba social que no té res a veure amb la immigració de baix nivell, perquè són els fills de classe mitjana autòctons els primers afectats per aquesta situació regressiva.

Un altre debat encès és si els treballadors migrants apuntalen o desestabilitzen l’estat del benestar. Cal sortir del blanc o el negre. Es produeix per això una rumorologia fonamentada en falses dades per la que un immigrant acabat d’arribar té accés i, fins i tot, prioritat a tots els subsidis, cosa que és falsa en tots els estats europeus, amb més o menys contundència. Altra cosa que no es pot menystenir, és que per pur creixement demogràfic ràpid els serveis sanitaris i educatius es veuen desbordats perquè no reben ni el suport pressupostari corresponent ni tenen personal capacitat per fer-hi front. Aquesta densificació dels serveis públics ha portat a la fuga cap a serveis privats de part de les classes mitjanes, que alhora també estan en vies de saturació i de donar mal servei. Amb la prèvia degradació de l’estat del benestar que ja hem comentat com a decisió d’una política ultraliberal, aquell pot rebre una estocada amb l’increment demogràfic sobtat. Situem un mapa multifactorial: augment demogràfic, apostes diverses per la privatització, encartonaments burocràtics que fan perdre eficiència als serveis, pèrdua de la cultura del servei i la innovació per part de segments de funcionaris, irresponsabilitat generalitzada d’usuaris autòctons i immigrants en la cura educativa, de salut o de suport a la gent gran de les noves generacions que sobrecarreguen els serveis públics...

En molts àmbits, com el sanitari i els serveis socials, són persones migrants que han ocupat les seves vacants creixents. Llavors es produeix un efecte dominó. Personal mèdic i d’infermeria autòcton es desplaça emigrant a països amb vacants que paguen més bé, mentre els serveis propers són ocupats per nous immigrants bàsicament sud-americans. A Gran Bretanya s’ha passat des del 2012 al 2022, del 26% al 33% de metges immigrants, i del 14 al 24% d’infermeres. És ideal aquesta situació? No. Per ningú. La descapitalització humana dels països d’origen dels professionals qualificats és un drama. Tot i la seva presumpta validesa professional, el desconeixement de l’entorn (costums, cultura i llengua) pot ser un dèficit clar per una bona assistència sanitària. I per altra part la diferent carrera acadèmica no garanteix sempre el mateix nivell de qualificació en les prestacions sanitàries.

Un altre camp evident és els treballs de la cura de la llar, dels infants o de la gent gran, que en els estats europeus sud-occidentals són desenvolupats per migrants de diversa procedència: a través d’empreses de serveis amb contractes fixos o temporers, o des de l’economia submergida. Aquí, hi ha una paradoxa de difícil superació. Aquesta oferta de treball casolà de baix cost, permet a famílies treballadores amb dos ingressos a la llar, externalitzar serveis que d’altra manera no es podrien donar o recaurien, sobretot en les dones com era tradicional en el model patriarcal. I així es camufla el relatiu empobriment d’aquestes classes mitjanes.

Davant de la batalla eixorca de relats entre qui acusa a les persones migrades de tots els mals i els qui diuen que parlar dels problemes vinculats a la immigració és comprar el marc de la dreta, penso parlar-ne. Així que resumint el sentit d’aquest article podríem dir que el sistema funciona així:

1. L’estat del benestar ja havia entrat en crisi abans de l’emigració per la privatització de serveis, la burocratització i l’extensió de prestacions especialitzades en detriment dels serveis bàsics.
    
2. La principal acumulació de riquesa es concentra en els més rics autòctons, i en els molt-molt rics internacionals. Les grans fortunes i les multinacionals digitals no participen proporcionalment en els ingressos de l’estat.
    
3. La classe mitjana tendeix a un empobriment relatiu per la distància creixent entre inflació dels bens de consum, habitatge inclòs, i poc increment salarial. I s’allarga o impedeix l’emancipació dels joves.
    
4. Aquests fets queden emmascarats per la capacitat de treballadors qualificats i molts jubilats de subrogar tasques casolanes (cures, neteges...) a la nova immigració a preus de mínims.
    
5. Malgrat això, el problema clau de l’habitatge i l’estancament salarial esclata de ple entre els fills de la classe mitjana. I, en aquest camp, autòctons i immigrants es troben al mateix bàndol.
    
6. El model econòmic/laboral és el principal imant d’immigració; i quan la velocitat d’arribada d’aquesta s’accelera i l’estat no hi posa els mitjans, peten els serveis ja deteriorats i falla la capacitat d’acollida.