Ahir va fer deu anys de les eleccions del 27S de 2015, deu anys! El temps passa de pressa i aquella campanya, la més il·lusionant que he viscut mai a la vida, sembla d’una altra època. Portem tal decepció a sobre per no haver reeixit en l’escomesa final, que tot allò ens sap greu, ens fa mal, ens provoca frustració.
Tanmateix, han passat deu anys, i em sembla que a més dels defectes i errors seria bo que comencéssim a mirar amb orgull el que vam fer bé aquells anys, que tenen en les eleccions plebiscitàries de 2015 un dels seus cims. I parlar d’aquelles eleccions, vol dir parlar de Junts pel Sí.
Potser ja no ho recordem, però la victòria de Junts pel Sí, és a dir, la victòria de l’independentisme, va ser heroica, superant una onada bestial de propaganda espanyolista. Un dia ens van amenaçar els militars, un altre dia els jutges, un altre dia l’església espanyola pregava per la unitat d’Espanya i encara un altre ens amenaçaven d'expulsar-nos de la Unió Europea. I, tot i això, els resultats van ser diàfans: 72 diputats independentistes. Els 62 de Junts pel Sí i els 10 de la CUP.
Allò va ser una gran victòria i soc dels que creu que sense Junts pel Sí no hi hagués hagut mai un referèndum l’1 d’octubre de 2017. Estic convençut que la fórmula de les llistes separades, encara que sobre el paper sumin més, a mitjà termini ens han fet un mal extraordinari, perquè van generar incentius perversos de competició electoral. I crec que un dels pitjors errors que es va cometre aquella tardor de 2017 va ser que no es volgués repetir Junts pel Sí com a eina electoral. Que en lloc de veure-hi el nostre ariet, alguns hi veiessin una llosa.
És més, avui penso que si l’1-O a la nit ens haguessin dit que calia fer unes noves eleccions per a ratificar el resultat del referèndum i hi hauríem anat amb un Junts pel Sí ampliat a la CUP, el resultat hagués estat molt millor. No ho creia llavors (defensava la DI), i sé que en un primer moment m’hagués enfadat, però avui tinc clar que hagués estat millor.
Ara d’allò ja és tard, però crec que com a mínim som a temps de valorar com la generositat col·lectiva va permetre un dels moments més bonics de la història de la política catalana i el desafiament més gran que hem fet mai al poder de Madrid. Si l’1-O vam estar més a prop que mai de la independència i si es va arribar a proclamar efímerament una república en aquest país és gràcies, en bona part, a la comunió que l’instrument patriòtic que era Junts pel Sí va generar amb el nostre poble.
Passem una etapa que més que de divisió (que hi és, i molta) sobretot és de frustració i desencís. No seré jo qui negui que hi ha motius perquè sigui així, però també és hora que ens mirem amb un punt d’orgull i ens refem per construir un futur. Tots els pobles tenen divisions, això és normal i passa arreu, per exemple, un polític estonià dels que va fer la independència em deia que l’únic moment en què van estar units va ser durant els mesos de confrontació amb l'URSS, i que des de llavors no paren de barallar-se. Cal que els independentistes ens refem, que reconstruïm, que entenguem que els uns sense els altres no és que no podrem fer la independència, és que no podrem ni governar el país per defensar-ne la pervivència com a nació.
Deu anys després del 27S, és evident que Junts pel Sí era un instrument excepcional, que hauria d’haver tingut continuïtat en el temps. Una Solidaritat Catalana, tan exitosa com la primera i que es va desfer massa ràpid. Ho sabem. Trigarem temps a tornar a bastir les confiances per generar un moment d’unitat tan extraordinari. Ho sabem. Però cal posar-s’hi, perquè l’autoritarisme de l’estat espanyol podrà ser derrotat amb intel·ligència i unitat en el moment decisiu.
De la mateixa manera que cal aprendre dels errors, cal aprendre del que vam fer bé. I Junts pel Sí, aquest moment d’unitat excepcional, va ser un èxit que ja toca que mirem amb un punt d’orgull col·lectiu.
PS. A Barcelona, la capital del país, Colau va guanyar el 2015 en part gràcies a una campanya de fake news contra Xavier Trias. El 2019 va ser reelegida malgrat perdre contra Maragall gràcies als vots del mercenari Manuel Valls. I el 2023 Collboni amb l’ajuda de Comuns i PP van fer un cordó sanitari contra el govern que projectaven Trias i Maragall. El missatge és clar. Ara la pregunta és: estem disposats a superar les diferències partidistes per tornar-nos-hi? Ja és hora que l’independentisme proposi una opció el màxim d’unitària possible que faci un resultat incontestable, il·lusioni la ciutat i el país i governi Barcelona, no com un decorat per als turistes, sinó com la capital de la nostra nació. Aquí ho deixo, la fórmula i la victòria de Junts pel Sí marca un camí.