Els que vam néixer amb la dictadura i ens vam criar amb el pacte de rendició del 78 ja comencem a tenir dret a dir algunes coses. L'edat, la mala llet acumulada, els xiclets Boomer i grans dosis d'Els Joves i de l'Hotel Fawlty ens permeten dir les coses pel seu nom. Som una generació que no vam tenir dret a la immersió lingüística, els policies eren espanyols i vestien de marró i el Barça, si guanyava el Gamper, ja era èpica.

L'únic espai que ens permetia veure el món com el parlaven –perquè agradi o no parlar en una llengua o una altra és una manera de veure el món- eren els incipients mitjans públics que enraonaven en català, més enllà de la programació de Televisió Espanyola a Catalunya, meritòria i exemplar. Escoltar en Josep Maria Bachs dir que "L'aventura és l'aventura", el "s'escapoleix de l'escomesa" d'en Puyal, en Salvador Alsius explicant el santoral, o que l'Angel Casas ensenyés pits de dones precioses en un veritable show de dimarts als vespres generava la complicitat d'aquells que havien patit un silenci esgarrifós i llarguíssim causat per una guerra sagnant que ens va fer perdre una de les millors generacions que ha tingut mai aquest país.

Tot això ens ha portat a tenir uns mitjans de comunicació públics digníssims, de traca i mocador. Catalunya Ràdio i les seves col·laterals, el monstre de TV3 i fins i tot, la menuda, efectiva i eficient Agència Catalana de Notícies són exemples enormes de professionalitat periodística i servei públic. D'acord, vivim temps molt, molt difícils. Són temps agres i perillosos, però algú els haurà d'explicar des de l'honestedat que se suposa, i que han demostrat, de servei públic. Cal retallar. Estem d'acord. Tots, tothom, la gran majoria de la gent que forma la idea que som un país, i que volem ser un país normal –lliure- o que fins i tot no el volen, les hem patides. Els mitjans públics no se n'escapen, ni ningú no entendria que se n'escapessin.

Es pot compartir, fins i tot aplaudir, que es posi ordre a les factures escandaloses de les productores que s'han fet la barba d'or amb programes que només poden comprar els mitjans públics i produïdes per professionals que, amb els diners de tots, hem estat anys formant. Es pot compartir, fins i tot, aplaudir, retallades significatives en despeses estructurals. Es pot compartir, fins i tot aplaudir, deixar de pagar ronyonades a presentadors externs que després de dirigir el buc insígnia de la ràdio pública es dediquen a presentar horterades espanyoles de frikis que es fan passar per en Nino Bravo. Es pot compartir, fins i tot, aplaudir, racionalitzar despeses salarials que poden resultar difícils d'entendre en la situació de supervivència que es troba el país.

Però que els estalvis no es mengin les estovalles. Dissortadament, a Catalunya tenim poques estructures d'estat que cal no deixar perdre: els docents, els Mossos, els sanitaris, els bombers, els ADF i una colla de mitjans públics que han ajudat, encara que sigui a través de la informació del temps, a cohesionar el país, a redibuixar-lo sense complexos i a recordar-li que sabem fer les coses bé. La gent de Sants veu la plaça de Vic, –per cert única i meravellosa-, la vista extraordinària de Tortosa, les pistes d'Espot amb les mosques enganxades o la Catedral de Girona i poden imaginar un país més enllà de la santa Mare de Déu de l'Àrea Metropolitana.

Tancar delegacions a Perpinyà o retallar en periodistes de carrer amb motxilla, càmera i micro que expliquen la realitat des d'una òptica catalana dient comarques i no províncies, i policia espanyola i no nacional, és fer la feina a l'adversari. No els hi posem fàcil. Com deia el mestre Ramon Barnils, els exèrcits del segle XXI seran els mitjans. En ple conflicte, potser el més important al que s'ha enfrontat Catalunya, desarmarem un dels nostres exèrcits principals? Fem les coses amb seny. Anem amb cura perquè si aquesta guerra la perdem, l'adversari, de ben segur, no farà presoners.