En Jaume s'ha aixecat amb els dos peus alhora, decidit a canviar la dinàmica del dia des d'un bon inici. Avui s'ha plantejat com a repte, no té més altra feina, pensar i executar la pancarta per la manifestació de l'11 de setembre. Per començar el brainstorming truca, com no, a la seva mare Antònia. Ella, votant d'Unió de tota la vida i devota de Nostre Senyor Duran, no hi creu en tot plegat. Finalment li proposa: “Sense el Duran no farem res”. Next.

Mentre pensa i busca la frase més incisiva, engega la ràdio i escolta com un militar diu que la independència de Catalunya haurà de passar per sobre del seu cadàver. Pensa que en bo de'n Francisco té tres opcions: agafar la màquina del temps i treure de nou els tancs amb els generals Mola i Sanjurjo, anar fins la muntanya més alta que pugui i cridar ben fort “Viva Gibraltar español, coño!” o demanar el premi Príncipe de Asturias a Standard & Poor's per declarar bo porqueria el deute català... Per fi s'han adonat que Catalunya és una merda!

A en Jaume també li preocupen coses més globals com el desglaç de l'Àrtic, el de l'Antàrtic i el dels glaçons del gintònic. No veu una solució clara, a part de donar exili als pingüins ampliant el zoo de Barcelona. Ara que hi pensa, potser el negoci no és Eurovegas, sinó Eurogels: cada dia que passa hi ha més escassetat de gel i això provocarà una pujada del seu preu. Serà el nou or? Catalunya pot sortir de la crisi produint gel?

Fa hores que el cap li barrina i ja té tres bones idees per la pancarta: “Catalunya és a Espanya, el que el gel és a l'Àrtic”, “Escolta Espanya, la veu d'un aturat hipotecat i emprenyat” i “Barroso t'estimem, no saps com”. Li agraden, però a la Marta (la noia que el té obsessionat) segur es decantaria per un lema més contundent: “Si voleu agafar els tancs, tranquils, que primer haureu de pagar el peatge”.

L'11 de setembre ja és a tocar i en Jaume segueix a l'atur, hipotecat fins a les celles i enamorat fins a les calces.