Un gran parany per a la joventut és no tenir memòria. És la pitjor trampa en què es pot caure, perquè convida a repetir errors i, encara més important, a no tenir en compte els que ens han precedit. I avui, 11 de març, és un bon dia per mirar enrere i aprendre del passat. Fa cinquanta anys que prop de mig miler de persones van tancar-se a l'església dels Caputxins de Sarrià, desafiant una cosa tan dura com el règim franquista. Ens ho recordava Pep Martí, des d'aquestes pàgines, en una peça excel·lent. Només podem dir que gràcies, a tots, i que no ho oblidem. 

Ara que es parla tant de nova i de vella política, és bo repassar els llibres d'història per adonar-nos que, en certa manera, tot està inventat. Un altre greu error seria pensar que tot el que fan els nous partits està ben fet, i que tot el que prové de les formacions històriques està corromput. I el mateix val per a l'església. Al costat dels casos repugnants de pederàstia hi ha l'exemple de capellans de poble i de barriada que han donat la seva vida al proïsme. Que els ho diguin als que es van plantar davant la comissaria de la Via Laietana. O a mossèn Ballarín, que es mereix més que mai un gest de tendresa. 

L'estètica és una arma poderosa, i també un enemic letal. I la nova esquerra comet sovint l'error de l'anàlisi superficial. S'ha de denunciar la corrupció, l'enxufisme, la mala praxi de la política. I també s'ha de reconèixer aquell militant, aquell alcalde i fins i tot aquell alt dirigent que es mou a partir de la convicció. Sigui d'Iniciativa, del PSC, del PSAN, de l'MDT, d'Esquerra o de Convergència. Sobretot, si porten anys de militància a l'esquena. Som on som gràcies a tots ells. A vegades, cal mirar enrere per agafar embranzida.